diumenge, 31 d’octubre de 2004

El navegador de Google

Ja fa temps que s’especula amb la possibilitat que Google tregui al mercat un navegador (browser). El fet que hagin enregistrat l’adreça gbrowser.com sembla confirmar-ho. Hi ha qui pensa en una versió, amb la marca Google, del Mozilla Firefox.

Tindríem a Google líder dels cercadors, de l’email gratuït, ens endreçaria les fotos, ens publicaria els dips, el tindríem dins dels nostres ordinadors amb Google Desktop i alguna cosa relacionada amb mapes que encara no sabem què pot tenir a veure amb la resta de Google.

Però la visió aïllada de cada producte, encara que important, no és res comparat amb la visió global i integrada de tots ells. És molt interessant el que explica David Weinberger al seu dip, sobre com seria el navegador de Google:

"No seria un navegador del Web. Seria un navegador del món. Trobaria pàgines al Web, naturalment, però també trobaria les del meu escriptori (Google Desktop). Sabria el que hi ha al meu email (Gmail). Sabria que les meves fotos tenen una classificació diferent que les altres jpgs del planeta (Picasa). Em permetria navegar per la Terra física (Keyhole) i mostrar en un mapa els documents que parlen d’un lloc determinat (Keyhole + Google Local).

I no seria només un navegador. Em permetria treballar amb la informació que hagués trobat. Gestionar les meves fotos (Picasa), gestionar els arxius del meu escriptori, traduir documents (Google Languages), comprar…

Si és això el que Google es proposa, necessita un gestor d’arxius (res gaire complicat). I probablement voldrà tenir un moneder electrònic i potser oferir una identitat digital (Whoogle? – actualment propietat d’AK Pradeep a Berkeley).

El resultat substituiria els navegadors actuals però no tindria la mateixa apariència. Faries molta part de la teva feina diària amb ell si aquest navegador s’assemblés més a un escriptori…

… i aquí és quan comença a ser realment interessant."

David Winberger és un dels autors de “The Cluetran Manifesto", publicat l’any 1999. Un dels llibres imprescindibles sobre Internet. Interessant, com sempre, la navegació per Amazon: “We recommend this pivotal book for the sake of your sense of perspective (or to give you a critically necessary background if you are too young to remember when Amazon was just a river.)” es pot llegir a un dels comentaris sobre el llibre.

Com passa el temps! Fa cinc anys, Amazon era solament un riu.

dimarts, 26 d’octubre de 2004

La importància dels blocs

Podem llegir a Cnet que l'edició electrònica de The Wall Street Journal, de subscripció de pagament, obrirà gratis tota una setmana els seus continguts. Notícia extraordinària perquè Wsj és el model d’èxit en l’obtenció de subscriptors de pagament a la xarxa, i havia convertit el seu diari en línia en un bon negoci. No sé si existeix una altra publicació amb 700.000 subscriptors a la versió d’Internet. Per què doncs aquesta prova?

Als inicis del boom d’Internet, es van definir els dos possibles models de negoci per a les publicacions en línia. Gratuïts per als lectors i, per tant, els ingressos haurien de venir de la publicitat, o l’altre model: subscripció de pagament. El primer era fàcil. Era ja el costum d’Internet. I el que tothom es preguntava del segon era: pagarà algú pels continguts? O, tindrem prou subscriptors que paguin perquè Internet no sigui una despesa? El Wsj ho va aconseguir. No sense dificultats, però ha arribat als 700.000 subscriptors que paguen.

Del primer model, el gratuït finançat per la publicitat, el New York Times, subscripció gratuïta, és el millor exemple. Encara que el temps posterior a l’esclat de la bombolla d’Internet va ser difícil pel replegament de la publicitat, avui estem en el procés contrari. La publicitat paga molt a Internet, sobretot si tens més de nou milions de visites mensuals com Nytimes.

Doncs quina diferència provoquen els models si els dos són rendibles? Podem deduir que no és un problema econòmic. I és que si no linka ningú cap al teu web, a Internet no ets important. No existeixes. Addicionalment, als darrers anys, un moviment està redefinint la comunicació a Internet. Són els blocs, o dips (diaris interactius personals). És molt clara la tendència que els blocs provoquen: treuen el centre d’interès periodístic dels mitjans tradicionals en línia i creen el que alguns ja anomenen com “la conversa de la blocsfera (o dipesfera)”.

També influeix el canvi de mitjà. Un exemplar físic, de paper, té molt més abast que un de digital, en contra del que podríem pensar. El de paper el llegeix qui el compra, alguns altres al metro o l’autobús, més o menys descaradament, algú altre el fulleja quan és sobre una taula, i molts més usos. Fins i tot al dia següent. És el que Lessig diria, “usos no regulats per les lleis del copyrigth” si parléssim de llibres. Per contra, un exemplar digital de pagament, el pot llegir qui el paga. No es pot compartir amb ningú. Aquí s’acaba. I és aquesta característica la que fa que aquests diaris hagin quedat fora de la dipesfera. No participen de la conversa perquè el seu contingut no és pot compartir. El Wsj ho vol provar.

I tant important es participar-hi? Que és el que vol un mitjà de comunicació com a empresa? Beneficis? Es clar que si, però crec que el que volen especialment és: influència, poder.

Aquestes dissertacions és clar que serveixen als mitjans digitals del nostre entorn. Quants links heu trobat últimament a articles d’El Pais o de La Vanguardia? Pot ser que a aquest últim algun mes perquè té una part gratuïta, però en general molt pocs. I si n'hem trobat algun, hem vist amb frustració que no hem pogut llegir l’article.

I fora del tema principal, voldria remarcar una frase que he trobat especialment bona: “I find that if I can't share something (i.e. can't point to something), it's not worth my time. (Please take note, RIAA...)”

dilluns, 25 d’octubre de 2004

Xarxes sense fils

A través de barrapunto, llegeixo a nytimes un article sobre les xarxes sense fils gratuïtes d’accés Internet, “Where Good Wi-Fi Makes Good Neighbors”. Nycwireless, un grup de voluntaris que tenen com a missió la promoció de les xarxes veïnals sense fils a l’àrea de Nova York, proporcionen tota la informació necessària perquè qualsevol persona amb l’equipament adient, pugui convertir la seva connexió a Internet en pública. Dins del programari que es pot fer servir, a mes a mes de tallafocs i d’altres eines, hi ha dues iniciatives destacables. Neighbornode, segons diuen els seus creadors, es va desenvolupar perquè Internet, que es realment bo per connectar gent de mig mon, és molt dolent connectant gent que viu al mateix carrer, o a la mateixa illa de pisos. El radi d’acció d’un punt d’accés WiFi de 100m. Es un taulell d’anuncis,per cada punt d’accés, en el que poden escriure tots els que estan connectats al mateix punt. L’altre, WiFi thank you, que també facilita la interacció entre les persones connectades a un punt, permet enviar missatges d’agraïment a la persona que comparteix la connexió.

Ahir llegia via slashdot que l’ajuntament de San Francisco vol donar accés gratuït sense fils a Internet. Les seves declaracions son eloqüents: "We will not stop until every San Franciscan has access to free wireless Internet service" . "These technologies will connect our residents to the skills and the jobs of the new economy."

A la meca de la lliure competència, els EUA, hi ha un gran moviment per donar accés gratuït sense fils a Internet. Des de l’administració o amb iniciatives privades. Fent a google la cerca de “city free wireless” a la primera pàgina surten diverses ciutats: New York, Milwaukee, Baltimore, Culver, Houston, Long Beach. I continua.

Quina es la nostra situació pel que fa a xarxes gratuïtes sense fils per accedir a Internet? Doncs que son il•legals. Les iniciatives municipals son tallades per la CMT “para no distorsionar la libre competencia”. Si ho fas et posen una multa. I les iniciatives privades son un delicte segons el codi penal aprovat l’u d’octubre passat. Si a algú de nosaltres se li acudís compartir la seva connexió a Internet, via WiFi, i crear un grup de veïns sense fils, podria anar a la presó! Si mes no, que ningú posi res que el pugui identificar, ni res que faci esment de la seva intenció de compartir.

Hauríem de completar la infame frase castellana “que inventen ellos” amb el “que ya prohibiremos nosotros”.

Al nostre país, a la cua d’Europa segons el secretario de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información, Francisco Ros, que fins i tot afirma "no sólo no nos acercamos [a Europa], sino que nos vamos alejando".

El que s’hauria de fer amb urgència és canviar la CMT de dalt a baix. No n'hi ha prou amb el canvi de Madrid a Barcelona. Ja que sembla que no volem inventar, podríem almenys copiar el que fan altres països? Fins i tot, no fer res, deixar fer, seria millor que l’actual actitud de la CMT.

dimarts, 19 d’octubre de 2004

Oh ! Benvinguts ! Passeu, passeu,

Oh ! Benvinguts ! Passeu, passeu,
de les tristors en farem fum.
Que casa meva és casa vostra
si és que hi ha ... cases d´algú.

Quina llàstima. Quina pena. També tu, Sisa. A La Vanguardia (registre gratuït) d’avui demostres no tenir ni idea de per on van les coses al món d’Internet. A Bill Gates li agraden tant els diners com a tu, Sisa, i també enteneu igual les innovacions que ha provocat Internet. Ell té problemes amb el programari lliure, tu els tens amb la música gratis. Pots intentar llegir aquest article i aprendre una mica. Té molta raó.

Em sap greu perquè jo m’havia cregut allò de

També pots venir si vols.
T'esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta ni l´espai ...
Qualsevol nit pot sortir el sol.

Podries haver sigut sincer i dir

El temps no compta ni l´espai ... compta la pela

Amb aquest article les teves lletres han esdevingut paraules buides sense sentit. Fetes per diners.

diumenge, 17 d’octubre de 2004

Barcelona i la CMT

L'Ajuntament de Barcelona ha decidit tancar la seva xarxa inalàmbrica, BCN sense fils, com a conseqüència de la decisió de la CMT, la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions.

Com molts altres ajuntaments, el de Barcelona va pensar a oferir un servei als seus ciutadans, fent servir les noves tecnologies. Aquest servei havia de proporcionar accés sense fils al web de l’Ajuntament, i a d’altres de l’administració. El lloc: les seus dels districtes i les seves rodalies. D’aquesta manera, qualsevol amb un ordinador amb tecnologia d’accés sense fils, WiFi, podria connectar-se i accedir al web de l’ajuntament per consultar o realitzar tràmits, veure informació, etc.

Però la CMT creu que aquest fet significaria competència deslleial als operadors de telecomunicacions. Si l’ajuntament ho vol fer, s’ha d’enregistrar com operador de telecomunicacions i el servei s’ha d’autofinançar.No pot ser gratuït.

No es pot llegir la llei de manera més restrictiva i més contrària a la competència. Textualment, el text de la CMT diu: “ El hecho de que sólo se pueda acceder desde el ámbito de cobertura del área a una información concreta y detallada, no implica que el servicio no deba ser calificado como un servicio de comunicaciones electrónicas disponible al público, por cuanto que lo que define al servicio de comunicaciones electrónicas es que consista, en su totalidad o principalmente, en el transporte de señales de redes de comunicaciones electrónicas …”, per concloure que “ … para que no se distorsione la libre competencia” .

Podem llegir a Diari de Barcelona, que segons Marc Puigdomènech, de la Regidoria de Ciutat del Coneixement, "hem estat un temps mirant com podíem arreglar-ho per complir la legalitat, però no ho hem aconseguit. L'hem tancada, abans d'arriscar-nos a què ens posessin una multa".

Aquestes actuacions de la CMT van començar en dos petits poblets, l’andalús Atarfe i el gallec Ponteareas, per donar accés gratuït a Internet, fent servir la mateixa tecnologia. La CMT els ha imposat una multa, d’un euro per habitant! 5000 i 9200 euros.

És aquesta la millor manera que té l’administració de fomentar l’ús de les noves tecnologies?

Potser encara hi ha marge per a l’esperança. Com és conegut, la CMT es traslladarà a Barcelona l’any vinent, notícia que va ser molt mal rebuda pel director de l’organisme, pels seus treballadors i per la dreta madrilenya. Si no volen, que no vinguin. Que es quedin a Madrid. A la CMT li convé un canvi, i no solament de residència. També s’han de canviar els seus dirigents i treballadors.

dijous, 14 d’octubre de 2004

Tancament preventiu

Publica The Register una notícia que ens ha de fer pensar en la situació de les llibertats, en general, i a Internet en particular.

Una organització holandesa, Bits for Freedom, ha fet un estudi sobre quina seria la reacció dels proveïdors de serveis d’Internet, ISP, davant una falsa demanda per infracció de drets d’autor, a unes pàgines hostatjades als seus servidors.

Malauradament per a la llibertat d’expressió, 7 dels 10 ISP de l’estudi, van tancar les pàgines. Alguns d’ells son coneguts fora d’Holanda, com Wanadoo o Tiscali. Fins i tot hi va haver un dels ISPs, que va enviar al demandant totes les dades personals del propietari de les pàgines. Sembla que solament un dels deu ISP va mirar el contingut de les pàgines. Increïble?

Les pressions legals i mediàtiques de les empreses discogràfiques, del cine, i les societats dites de gestió dels drets d’autor, com ladrones, tenen la seva incidència en l’actitud dels ISPs, de molts governs, i de bona part de la premsa. Podem llegir a molts mitjans sobre la “pirateria” que pateix la indústria del disc. Sota aquest terme, pirateria, es barregen coses tan diferents con el “top manta” i la descàrrega de música per Internet. I aquesta última, si be no es pot dir que sigui legal, tampoc es pot afirmar el contrari.

Encara que ens sembli paradoxal, resulta que als EUA, tancar una pàgina web o conèixer les dades personals del seu propietari, es mes difícil que a Europa. El sistema legal americà es mes eficient en la protecció dels drets personals que el nostre. I es clar que es una paradoxa, al menys per mi. Al president dels EUA li es molt mes fàcil ficar a tot el mon en un gran embolic, envair un país i declarar una guerra, que tancar una pàgina web.