La importància dels blocs

Podem llegir a Cnet que l'edició electrònica de The Wall Street Journal, de subscripció de pagament, obrirà gratis tota una setmana els seus continguts. Notícia extraordinària perquè Wsj és el model d’èxit en l’obtenció de subscriptors de pagament a la xarxa, i havia convertit el seu diari en línia en un bon negoci. No sé si existeix una altra publicació amb 700.000 subscriptors a la versió d’Internet. Per què doncs aquesta prova?

Als inicis del boom d’Internet, es van definir els dos possibles models de negoci per a les publicacions en línia. Gratuïts per als lectors i, per tant, els ingressos haurien de venir de la publicitat, o l’altre model: subscripció de pagament. El primer era fàcil. Era ja el costum d’Internet. I el que tothom es preguntava del segon era: pagarà algú pels continguts? O, tindrem prou subscriptors que paguin perquè Internet no sigui una despesa? El Wsj ho va aconseguir. No sense dificultats, però ha arribat als 700.000 subscriptors que paguen.

Del primer model, el gratuït finançat per la publicitat, el New York Times, subscripció gratuïta, és el millor exemple. Encara que el temps posterior a l’esclat de la bombolla d’Internet va ser difícil pel replegament de la publicitat, avui estem en el procés contrari. La publicitat paga molt a Internet, sobretot si tens més de nou milions de visites mensuals com Nytimes.

Doncs quina diferència provoquen els models si els dos són rendibles? Podem deduir que no és un problema econòmic. I és que si no linka ningú cap al teu web, a Internet no ets important. No existeixes. Addicionalment, als darrers anys, un moviment està redefinint la comunicació a Internet. Són els blocs, o dips (diaris interactius personals). És molt clara la tendència que els blocs provoquen: treuen el centre d’interès periodístic dels mitjans tradicionals en línia i creen el que alguns ja anomenen com “la conversa de la blocsfera (o dipesfera)”.

També influeix el canvi de mitjà. Un exemplar físic, de paper, té molt més abast que un de digital, en contra del que podríem pensar. El de paper el llegeix qui el compra, alguns altres al metro o l’autobús, més o menys descaradament, algú altre el fulleja quan és sobre una taula, i molts més usos. Fins i tot al dia següent. És el que Lessig diria, “usos no regulats per les lleis del copyrigth” si parléssim de llibres. Per contra, un exemplar digital de pagament, el pot llegir qui el paga. No es pot compartir amb ningú. Aquí s’acaba. I és aquesta característica la que fa que aquests diaris hagin quedat fora de la dipesfera. No participen de la conversa perquè el seu contingut no és pot compartir. El Wsj ho vol provar.

I tant important es participar-hi? Que és el que vol un mitjà de comunicació com a empresa? Beneficis? Es clar que si, però crec que el que volen especialment és: influència, poder.

Aquestes dissertacions és clar que serveixen als mitjans digitals del nostre entorn. Quants links heu trobat últimament a articles d’El Pais o de La Vanguardia? Pot ser que a aquest últim algun mes perquè té una part gratuïta, però en general molt pocs. I si n'hem trobat algun, hem vist amb frustració que no hem pogut llegir l’article.

I fora del tema principal, voldria remarcar una frase que he trobat especialment bona: “I find that if I can't share something (i.e. can't point to something), it's not worth my time. (Please take note, RIAA...)”