Aquesta setmana santa hem aprofitat i hem anat a Venècia. No va ser un viatge gaire preparat. El vam decidir molts pocs dies abans.
És la tercera vegada que hi vaig. I crec que hi tornaré. No em canso de passejar pels seus carrers estrets i foscos. D’anar a parar a qualsevol canal, trobar-te en un cul de sac, i haver de girar cua. És el millor que pots fer a Venècia: portar un mapa dolent i perdre’t. De sobte et trobaràs a indrets on no hi ha gaire gent.
No hi ha pressa. No hi ha cotxes i es nota. El mitjà de transport es el vaporetto, barcasses o autobusos-vaixells decadents, com tot el paisatge venecià, que imprimeixen amb el seu xup-xup el ritme de la ciutat. Tot té un ritme diferent. Pausat.
És cert que sempre hi ha molta gent. Tots perduts, despistats, amb cara de babaus, turistes al cap i a la fi. Notareu qui és un venecià de debò quan feu de turista distret en un carrer estret que dòna a una parada del vaporetto i barreu el pas. Permesso!, et cridaran perquè els deixis passar.
L’aigua no és precisament neta. La ciutat tampoc no ho és. Els edificis són decadents, i semblen trobar-se en un estat de conservació precària.
Però és una ciutat inversemblant. Inimaginable. Com treta d’algun somni a mig fer, o molt antic i que s’ha gastat amb el pas del temps. Amb segles de suportar l’aire i l’aigua del mar.
Creieu-me. Si no heu anat mai a Venècia, heu de fer-ho. Si ja hi heu estat, sabeu de què us parlo.