diumenge, 15 d’octubre de 2006

La cursa per perdre les eleccions

Aquesta nit comença oficialment la campanya electoral i sembla desfermada la cursa per perdre les eleccions.

És cert que els que més han invertit a perdre les eleccions són els del PSC. Bé, podríem dir que els més interessats que el PSC no governi a Catalunya són els del PSOE, encara que alguns diran que és el mateix. No agrada a les espanyes un govern d’esquerra i nacionalista, i voldrien que fos solament d’esquerres, el que aquí és realment improbable. Almenys voldrien un PSC solament d’esquerres i no nacionalista, també realment improbable... si és que els nacionalistes del PSC, que algun n’hi ha, no acaben marxant.

ERC ha contribuït a la seva particular cursa per perdre les eleccions (perdre per a Esquerra seria no tenir la clau) amb líders que li fan més mal que bé (Carod) tot adobat per la seva pròpia inexperiència deguda a la joventut com a partit amb responsabilitats de govern.

El PP obtindrà uns resultats d’acord amb el que fan, si és que alguns no continuen a voler fer-los la campanya muntant merder als seus mítings. Si no fos per aquest motiu passarien desapercebuts.

I ara CIU es despenja amb un vídeo en el més pur estil goebbelià i d’inspiració directa en la FAES on ensenya les seves cartes (o les seves vergonyes): els importa un pebrot qualsevol cosa que no sigui tornar al poder i la possibilitat de perdre (perdre per a CIU és no tornar al govern) els posa molt i molt nerviosos. Tant que ataquen al tripartit i als tres partits que el varen formar amb tàctiques pamfletàries, i s’han passat tant que pot tenir l’efecte contrari: mobilitzar a les bases socialistes i del tripartit molt més que no els seus propis candidats. També ensenyen la carta d’a qui no volen emprenyar gaire: al PP. Perquè per molt que vulguin dissimular-ho, són els vots del PP els que farien tornar CIU al govern i per aquest motiu no els emprenyen al vídeo.

dilluns, 9 d’octubre de 2006

Catalan Books!

Ha passat sense fer gaire soroll la presentació del programa de La cultura catalana, convidada d’honor a la Fira de Frankfurt 2007.

S’ha passat de puntetes sobre si aniran escriptors en llengua catalana a la Fira el 2007, encara que pels discursos podríem ser optimistes i semblar que hi aniran “escriptors europeus que escriuen en català”.

També s’ha presentat el logotip. Quan el vaig veure vaig pensar: això és el que passa quan se li fa un encàrrec a algú famós. Vés a saber que hi farà. A mi no m’agrada gens, i la Ben Plantada te l’has d’imaginar, que si no...

Una de les coses que sembla tirar endavant és que el Pen Club guanya pes i que l’Aelc el perd. Serà que l’Associació d’Escriptors ha de pagar haver encetat la incòmoda discussió (per a alguns) sobre qui havia d’anar a Frankfurt. El Pen Club i Lletra, la revista de la Uoc són els que s’enduran les subvencions per promocionar els escriptors. Podeu veure els seus web i qui està subvencionat i qui no.

El més original? Sens dubte, la capseta de caramels de la foto!

Democràcia

Una de les raons per què es produeixen converses, o discussions, és perquè sovint donem diferents significats a la mateixa paraula.

En Pere va publicar fa dies un article "Aquí hay tomate. El bug del Menéame es la democracia.", que jo vaig respondre "Obsoleta, la democràcia?", i que ara té continuació: "És sempre la democràcia el millor sistema possible?"

Jo crec que no estem tan lluny com podria semblar. Continuo dient que en Pere identifica votació amb democràcia, i que això no és del tot cert. No totes les situacions s’han de resoldre amb una votació per tenir una solució democràtica. El consens, la conversa, les discussions (pacífiques) són una mostra més de democràcia. La llibertat d’expressió, un dels seus pilars fonamentals.

També és cert que qualsevol sistema que es basi en les opinions de la majoria no serà trencador, ni avançat. És per aquesta raó que no és bona idea, per intentar ser innovador, preguntar a la majoria. Les idees més avançades o innovadores no són majoritàries. Si tothom entén el que fas, ets a mig camí d’esdevenir una comodity (o mercaderia).

Però que hi te a veure, aquí, la democràcia? Crec que res. Tan democràtic és ser innovador i tenir idees que no té ningú (sempre que no les vulguis imposar per la força) com fer votacions per escollir quina notícia surt a portada. És tan democràtic el consens i la conversa, com les votacions.

Llavors, la resposta a la pregunta d’en Pere, si la democràcia és sempre el millor sistema possible, mereix per a mi, un SÍ rotund. Sempre s’ha de votar? És una pregunta diferent, és una altra cosa, no sempre s’ha de votar, però això no significa que no sigui democràtic.

dimecres, 4 d’octubre de 2006

Els editors anteposaran els criteris industrials als lingüístics a Frankfurt 2007

És revelador el titular d’una de les notícies del web acabat d’estrenar sobre la Fira de Frankfurt fet per l’Institut Ramon Llull.

I és que, com en el món de la música i el cinema, el que interessa a la indústria són els seus beneficis. No hem de confondre pas indústria cultural (jo crec que és més exacte dir indústria de l’entreteniment, que no és el mateix), doncs no els hem de confondre amb la cultura. Ni els editors, ni les discogràfiques, ni els del cinema són cultura.

I quan parlen de defensar la cultura, parlen de defensar els seus ingressos. Parlen de defensar o imposar el seu model de negoci mitjançant les lleis del copyright o dels drets d’autor.

No és cap novetat que els editors anteposin els criteris industrials als lingüístics. És que no és el que fan sempre?

diumenge, 1 d’octubre de 2006

Qualsevol escriu un bloc

Els personatges de còmic ja escriuen el seu bloc. En Manu, de Retorn a la Terra, que ja han tret un nou àlbum, escriu el seu bloc i incorpora dins de la França rural coses alienes als pagesos com Google... O fins i tot un gos escriu un bloc, o millor dit, creu que escriu un bloc. Encara que aquest igual costa una mica d’entendre, que per aquestes terres la granota no es deia Kermit...