A l’article anterior, potser dono per suposat que tothom sap què és un estàndard (fins i tot dono per suposat que jo sé el que són...)
D’estàndards solament n’hi ha d’un tipus: els oberts. Un grup de gent, empreses, organismes, el que sigui, es reuneixen, decideixen com ha de ser l’estàndard i el publiquen perquè qui vulgui fer-lo servir, ho faci. Estàndard no és sinònim d’èxit. Hi ha estàndards que ningú no fa servir. Però aquest és un altre tema.
“Els estàndards oberts són especificacions accessibles públicament per aconseguir una fita específica. Deixant que tothom utilitzi un estàndard s’incrementa la compatibilitat entre diferents components de programari i maquinari, ja que permetem que qualsevol amb els coneixements tècnics necessaris pugui implementar una solució que pugui treballar conjuntament amb una altra.”
Els anomenats estàndards de mercat, estàndards de facto etc. no són estàndards. Normalment el que passa és que un producte o una empresa han copat majoritàriament un mercat. Per les raons que siguin. I com que el mercat és així, les empreses que tenen aquest domini, el volen seguir tenint, i s’inventen això dels “estandares de uso generalizado”.
Aquest és un dels avantatges que aporta la utilització dels estàndards:
“Independència del proveïdor
L’Administració especifica les seves necessitats de manera que qualsevol empresa que compleixi els requisits pot prestar els serveis demanats. En el cas del programari propietari estem lligats al proveïdor de la solució, però en el cas del PL ens trobem amb un mercat amb un règim de competència on podem escollir el proveïdor més indicat per a la nostra solució, o canviar de proveïdor en el futur sense haver de canviar de solució implantada (evitant així els costos associats al canvi).”
Un exemple de fa pocs dies del que representa no fer servir estàndards oberts:
“El Consell Rector de l’Institut Municipal d'Informàtica de Barcelona (IMI) ha acordat comprar sis mil llicències del paquet Microsoft Office 07 per 524.000 euros per tal de renovar els paquets ofimàtics dels treballadors de l'ajuntament, que ja tenen deu anys (Office 97)”
Però la clau la trobem a com han intentat justificar la compra des de l’IMI:
“D'una altra banda però, fonts de l'IMI han dit a VilaWeb que, malgrat que l'Open Office és gratuït i no caldria pagar llicències, començar a fer-lo servir ara seria molt més car que no comprar les llicències de Microsoft Office 07. Hi ha una vuitantena d'aplicacions que fan servir els treballadors municipals que funcionen amb el paquet ofimàtic de Microsoft i s'haurien d'adaptar de cop per a l'Open Office, cosa que caldria pagar.”
És a dir. L’Ajuntament compra programari tancat que no fa servir cap tipus d’estàndard, i després, com que sortiria molt car canviar a un altre programari perquè tenen aplicacions que solament funcionen amb aquest programari tancat, continua comprant el mateix tipus de programari. Però el que encara ho fa tot més incomprensible és que, les dues primeres cites estan tretes d’una guia sobre el programari lliure que publica Localret, un consorci del qual és membre l’Ajuntament de Barcelona! Ni llegeixen ni són conseqüents amb el que publiquen!