diumenge, 17 d’abril de 2005

La fotografia digital i els nostàlgics

La Vanguardia ens delecta amb quatre pàgines dedicades a la més que probable mort d’un mite de la fotografia, Leica, que amb els anys s’havia convertit en un objecte de luxe, però que la seva gran aportació va ser la democratització de la fotografia, al posar-la a l’abast de tothom gràcies a la creació de màquines petites i de bona qualitat a principis del segle passat.

Hi ha algun article que mereix una lectura atenta, De la fotografía a lo fotográfico, bàsicament per la quantitat de ximpleries coses absurdes que arriba a dir. És la típica i falsa dicotomia dels àtoms i els bits, portada al ridícul més espantós:

“La tecnología digital está sustituyendo rápidamente el proceso fotoquímico, y en las últimas dos décadas la industria fotográfica no ha hecho más que ir sucesivamente cancelando la producción de materiales. Los fotógrafos se ven obligados a reconsiderar su relación con el material. ¿Asistimos al final de la fotografía?”

“El discurso sobre la muerte de la fotografía alude a la reaparición fantasmagórica del medio, desvinculado del soporte fotoquímico.”

“El efecto decisivo del desplazamiento de la fotografía analógica por la digital es la crisis del realismo fotográfico. La imagen digital es el resultado de complejos procesos de codificación y simulación basados en la imagen fotográfica tradicional, es una imitación de la fotografía tradicional.”

És la clàssica i reaccionaria confusió del mitjà amb el suport. Ara resulta que el canvi químic que es produeix en els suports dels elements amb plata de les emulsions fotogràfiques tradicionals, és el més natural del món i és on viu l’essència de la fotografia. Són unes reaccions químiques, que encara que siguin a nivell molecular i tinguin una explicació prosaica i científica, estan plenes de poesia i màgia. La química ens porta a la poesia, els bits ens la fan perdre. I per acabar-ho de rematar, la fotografia digital és una imitació de la fotografia tradicional.

“A la imagen digital le es inherente una dimensión de artificio, una familiaridad con el truco. De algún modo, después de Photoshop ya nadie cree en el verismo de la imagen, sino que ésta se entiende como el resultado de una sencilla pero sofisticada mediación informática, de un proceso de hipercodificación, de normalización.”

“Se trata de producir algo así como un realismo construido, que supere la oposición entre la imagen indicial, entendida como el pasado, y la imagen fabricada, el futuro, que resista los posibles efectos homogeneizadores, normalizadores y amnésicos de una cultura de la imagen entregada a la celebración ciega de lo aparentemente nuevo.”

Al peu de l’article s’identifica a aquest senyor com a fotògraf. És de suposar que alguna vegada ha posat els peus en un laboratori i ha revelat fotografies. No ha modificat ni alterat mai cap fotografia per ressaltar-ne algun efecte o amagar-ne algun defecte? La fotografia tradicional no és aliena a la modificació i al truc.

Als altres articles, hi ha una mica de tot. Opinions actuals, i d’altres en la línia nostàlgica-reaccionària. Crec que és molt agosarat dir:

“Apostamos por la impresión porque creemos que la foto tiene un valor incalculable. Además, casos como el incendio del Windsor en el que se quemaron 3.000 ordenadores demuestran la conveniencia de imprimir las fotos”

Si en lloc de 3000 ordinadors hi haguessin hagut 3000 arxivadors plens de fotografies, no s’haurien cremat!

D’altres opinions estan més en línia:

“"Nunca he usado Leica, porque tiene mucha calidad, pero es poco práctica, lenta y con un sistema de enfoque complicado", admite Sandra Balsells, profesora de fotorreporterismo de la Universitat RamonL lull. Como muchos colegas dirán que ha cometido una herejía, matiza: "Una cosa es el arte, otra el fotorreporterismo, otra la nostalgia y otra el fetichismo romántico. ¿Cuántos diarios aceptarían hoy que un reportero no enviase las fotografías digitales y al instante por internet?”

Jo tampoc no he usat mai una Leica, i les meves dues Minoltes i la meva Nikon, ja estan prematurament jubilades. El laboratori, dins l’armari.

Diu Arnaut al seu article “Privilegiats o sonats”, que de vegades podem tenir la sensació de ser uns privilegiats o uns sonats, per estar avançats al nostre temps. Hi estic d’acord, però és molt millor això que anar dient sempre que “qualquier tiempo pasado fue mejor”. Crec que mai l’evolució tecnològica, Internet i el món digital, no havia avançat a aquesta velocitat, fent que moltes tecnologies, la fotografia analògica en aquest cas, quedessin obsoletes en molt poc temps. Hi ha gent que no pot seguir aquest ritme, però el més sorprenent és que hi ha gent que no vol seguir-lo. Podem pensar també en la indústria musical.

“"Los fabricantes han sabido vender muy bien las cámaras digitales, pero nosotros no hemos sabido explicar después a los usuarios qué podían hacer con esas imágenes", dice Casas. Mientras tanto, muchas fotos se han perdido quizás para siempre en los ordenadores, y algunos laboratorios y tiendas han perecido esperando que los clientes volvieran.”

Al capdavall el que vol la gent no és mirar les fotos, i el suport és secundari?

Els altres articles citats són: La foto digital hunde a Leica, Adiós a los carretes, Siempre quedará el mito

Categories:

2 comentaris:

Pau Rul·lan Ferragut ha dit...

La veritat és que estic molt estorat del reaccionarisme que hi ha contra els mitjans digitals. Ara més que mai la gent pot fer fotografies, arxivar i guardar els seus records, cosa que amb els medis analògics era molt costos (cosa que sempre implica que no tothom ho pot fer).
A més, és com relacionar "música" amb "indústria musical". Tota aquella gent que diu que "la música se mor" no diu manco que una fal·lacia del tamany de la Seu: la música existirà sempre, és una cosa inherent de l'èsser humà. Que la gent que viu de cobrar-nos discos a preus exorbitants hagi de reciclar el seu ofici és una altra cosa
I si la Leica s'enfonsa és per que no s'ha sabut adaptar. Però bé que si que ha tret màquines digitals de molta qualitat. Basta veure al nostre company i amic Pep Torró, amant de la fotografia que no dubte en usar la digital per escannar el món.
Res, estic molt d'acord amb tu. És impressionant com deixen escriure aquestes coses tant poc reflexionades (o tant maquillades per interessos secundaris) com "que la fotografia es mor".

Mor ha dit...

Tens raó, després diuen que la diferència entre la premsa i els dips és que a la premsa es publiquen articles mes rigorosos. Doncs crec que quan es parla de tecnologia, Internet, o propietat intel•lectual, moltes vegades els articles són molt dolents, o descaradament escorats cap a una banda.