dimarts, 30 de maig del 2006

Web 2.1

És una mica contradictori que el nom amb què es va batejar aquest conjunt de tecnologies, webs, dissenys especialment centrats en participació, xarxes socials, compartir, conegut com a web 2.0, doncs resulta que el seu creador l’ha registrat i ha començat a amenaçar amb accions legals a qui faci servir aquest nom per organitzar conferències! Increïble. Serà doncs bon moment de treure una nova versió, la web 2.1.

diumenge, 28 de maig del 2006

En favor de l’analfabetisme!

El Pais ens continua delectant amb les entrevistes que fa als nostres polítics sobre l’ús que fan de la tecnologia. Delectant en aquest article és un mot altament carregat d’ironia, o millor dit, sarcasme.

Ara li ha tocat la tanda a Javier Rojo, el president del Senat. Ens regala idees com aquesta:

“...recela [Javier Rojo] del uso de las máquinas en la juventud. Rojo hace una llamada a una educación sin tecnología”

És una bona proposta que hauria de fer a la ministra d’educació. Donar classes a la intempèrie, i escriure amb carbó a les parets, de les coves...

“Tampoco utiliza en exceso Internet. “No entro mucho”, dice Javier Rojo. El ex dirigente del vasco del PSOE entra en la Red, sobre todo, para leer el correo electrónico en el trabajo. Eso sí, luego, “hay que desconectar”, matiza.”

Ja ens ho imaginem. Després de l’esforç intel·lectual que ha de suposar llegir el correu electrònic, s’ha de desconnectar...

Javier Rojo se ‘enciende’ un poco cuando reflexiona acerca de la educación de los niños en la era tecnológica. Defiende que a los niños hay que educarlos en la socialización, “sin tanta máquina”. El político vasco desearía que fueran compatibles, pero que los niños no dependieran tanto de ellas a la hora de jugar. “Están mermando las relaciones humanas”, argumenta Rojo.

Si alguna cosa defineix l’estat actual de les tecnologies es la participació i la “socialització”: han augmentat moltíssim les relacions humanes en forma xarxes socials, impensables fa ben poc.

Amb aquestes idees i coneixements tecnològics, després no és d’estranyar que votacions com la de la nova llei de la propietat intel·lectual legalitzin el cànon a determinats suports electrònics sense cap vot en contra. Que haurà entès aquest senyor sobre el perquè del cànon? Les seves opinions són un clar apunt en favor de l’analfabetisme!

divendres, 26 de maig del 2006

La wikipedia ha mort

És el que diu el sensacionalista Nicholas Carr. Va començar fa uns anys tot dient que les tecnologies de la informació no importen (IT doesn’t matter), per convertir el seu sensacionalisme antitecnològic en la seva professió.

Ara, segons ell, la wikipedia és morta. Després d’haver-la criticat per la seva falta de control jerarquitzat, ara diu que la wikipedia renuncia al seu estil obert per fer allò que deia que li faltava.

Com molt bé diu Ross Mayfield sobre Nicholas Carr:

“Sensational stuff as always, but factually wrong as usual”

dijous, 25 de maig del 2006

Els analfabets digitals dels nostres polítics.

Avui s’ha aprovat al Senat la LPI, que entre d’altres coses, estableix el cànon als suports digitals, i sense cap vot en contra. Segons explica El País, el tema del cànon solament ha tingut intervencions en contra per part dels senadors de l’Entesa, Jordi Guillot i Miquel Bofill, que haurien de ser les dues abstencions que hi ha hagut. Tampoc no han votat en contra. Solament, de les instàncies oficials, la “Comisión Asesora sobre la Sociedad de la Información del Ministerio de Industria” ha demanat la supressió d’aquesta infàmia de cànon.

Doncs sí que anem bé! És que no hi ha cap polític que tingui la més mínima idea del tema? Quina pena.

dimecres, 24 de maig del 2006

Homage to Catalonia

No sóc un seguidor del futbol. Fins i tot si algú m’ho pregunta, la resposta és que no m’agrada. Però el Barça és una altra cosa. Al bloc Indígenes he trobat un comentari que enllaça a un article a la revista Time, sobre algú que sembla que en sàpiga el perquè:

“Barça represents a liberal nationalist spirit that makes for a powerful reprimand to both ethnic chauvinism and facile criticisms of the nation-state. Barça is the ultimate symbol of the Catalan people — one of their most glorious achievements, a monument to their language, history and struggle. But, at the same, it is a bastion of pluralism. Its anthem explicitly welcomes immigrants, and over time, it has served as a powerful instrument for assimilating newcomers into Catalan society.”

Que algú de fora parli amb aquest coneixement del Barça i del seu lligam amb Catalunya és quasi sorprenent, després de tot el que ha caigut amb l’Estatut, on no se li ha vist el pèl a cap intel·lectual espanyol (potser no n’hi ha...). Si algú fa un homenatge a Catalonia, sembla que no vindrá mai d’Espanya.

dimecres, 17 de maig del 2006

Senzill, però interessant

Avui a la feina m’han comentat que Google havia tret un nou servei anomenat notebook. Quan he tingut un moment, he agafat i me l’he instal·lat. És un plugin pel Firefox, i he pensat: senzill, però interessant. Molt fàcil de fer servir.

Des de fa temps que tinc problemes per recordar on he llegit què, segurament per patir una infoxicació. Com que crec que el tema no té remei, he provat de tot. Des del Google Desktop, fins al clipping del Bloglines, passant pel ScrapBook. Tot per desar articles o comentaris que m’ha semblat interessants, i després, quan fa falta, no trobar-los. I és una sensació molt dolenta saber el que vas llegir i no tornar-ho a trobar.

Posats a analitzar, el notebook sembla una mica a mitges. Li falten moltes funcionalitats. La més important és que no permet afegir etiquetes, tags, i és estrany, perquè gmail sí que ho permet. Llegeixo a TechCrunch que és un competidor de del.icio.us, encara que jo no ho veig, sobretot pel tema de les etiquetes. I, a un dels comentaris, vaig a parar a algú que diu que no, que més aviat és una còpia de Clipmarks, però molt aigualida diria jo. Clipmarks té moltíssimes més funcionalitats que el notebook, especialment les que podríem anomenar del web 2.0, com són compartir, etiquetar, xarxa social, interactuar amb altres aplicacions com del.icio.us, digg, etc.

Però no sempre és la millor tecnologia la que té èxit (només cal veure Microsoft :) i jo ja tinc instal·lat el notebook. Potser és el que em fa falta.

dimarts, 16 de maig del 2006

On són?

En aquest bloc acostumo a parlar poc de política. Crec que en general quan es parla de política tothom es torna intransigent, perd el sentit de l’humor, i solament veu les errades dels altres. Crec que no hi ha ningú que l’encerti sempre i que normalment no hi ha un sol culpable de res, que tots hi tenen/tenim la nostra part de responsabilitat. No vol dir que jo no prengui partit, que ho faig, però tothom fa coses millors i pitjors, tot i que ningú no accepta crítiques i encara menys ningú fa autocrítica seriosa.

Però des del que parlo aquí, la tecnologia i la seva influència a la societat, sí que m’he preguntat què és el que havien fet el DURSI i la STSI (no sé si era així exactament, però déu meu, quines sigles...). Doncs, no sabria dir que han fet en dos anys i escaig. El pacte del Tinell era prometedor sobre el paper, però sembla que no hi ha hagut ningú amb coneixements ni amb ganes de fer gaire res. Del que me’n recordo és que anaven a migrar a Linux no sé quants llocs de treball de l’administració, i no sé si en van arribar a fer cap. Un megaprojecte d’operador neutre de telecomunicacions d’uns quants centenars de milions d’euros. Poca cosa més. La sensació des de fora és que al Dursi, i a la seva Secretaria per a la societat de la informació, ningú no els feia cas, i que tampoc s’hi esforçaven gaire. Ni tenien autoritat ni se l’han guanyada.

Tan poca gent qualificada tecnològicament té, el nostre país? El mateix es podria haver dit de la nostra cultura si la jutjàvem per qui hi havia a la Conselleria de Cultura. Crec que no, que n’hi ha molts i ben preparats, però on són?

dimecres, 10 de maig del 2006

Vergonya aliena

Llegir en un diari que hem d’estar agraïts a Microsoft per que ha popularitzat, entre d’altres coses Internet, és per plorar o per sentir molta vergonya com quan algú fa el ridícul d’una manera espantosa. Ho diu Joan Oliver. I és de suposar que a aquest senyor el paguen per escriure aquestes bajanades. Penós. Sense paraules.

Ho he llegit a l’article d’en Benjamí, i ho podeu trobar a l’Avui:

“...El que discuteixen en realitat i el que té sentit de discutir és si Microsoft ha fet el bé o no l’ha fet. I aquí hi ha poca discussió possible: el món seria molt pitjor sense ordinadors personals, sense Internet, sense Microsoft, sense Windows. I tot això s’ha popularitzat i ha arribat a tots els racons del planeta gràcies a en Gates”

També podeu trobar un bon comentari a “Carta oberta al periodista Joan Oliver, sobre Microsoft

dilluns, 8 de maig del 2006

Carretera y top manta

Poquet a poquet, alguns músics es desmarquen de les actituts de la SGAE i de les discogràfiques. Via barrapunto he llegit que Joaquín Sabina ha fet unes declaracions on diu, tot parlant de la seva nova gira:

“...la gira que ahora comienzo se llama 'Carretera y top manta', lo que ya puede ser indicativo. En segundo lugar, jamás me he prestado a suscribir con mi firma ningún manifiesto contra el 'top manta'. Y, desde luego, creo que los grandes piratas de la industria discográfica están en las multinacionales. Sé que perdemos dinero con el 'top-manta', pero quienes más pierden son los que más ganan. Así que vaya lo uno por lo otro”

dijous, 4 de maig del 2006

Sant Jordi, llibres, Frankfurt, Madrid

Aquest Sant Jordi vaig pensar que millor no escrivia res (sobre el Sant Jordi) i comprava una rosa i uns llibres. Que ja està bé de tanta crítica. No emboliquem la troca.

Però fins aquí he arribat. Avui he llegit l’entrevista que li fan a Vilaweb a Julià de Jodar amb el ja suggeridor títol de “A Frankfurt anem per mal camí”. Una entrevista molt interessant pel que té de crítica d’esdeveniments establerts, com el Sant Jordi, o dels qui s’atribueixen la representativitat de la cultura. És molt interessant la definició de cultura que fa, tot referint-se al que diu el nou Conseller de Cultura Ferran Mascarell:

“Ha dit que tot és cultura: allò que es fa a la televisió, que fa la gent al carrer, les festes de no sé què i també allò que fan els creatius. No, la cultura, la fan els creadors. Que després la gent se la faci seva, bé. Però la cultura, tal com jo l'entenc, és feta de propòsit, és una experiència feta a consciència. I per tant, té un paper. No tot és cultura, perquè llavors surt la cultura de l'aigua, la cultura de la guerra, la cultura del consens, la cultura del no... Això vol dir que és tot i no és res.

... si conviden el país, Catalunya, la representació de la cultura catalana són els polítics directament? Són ells qui poden atribuir-se la representació de la cultura catalana? Són ells que han de definir què entenem per cultura catalana? Ells, els polítics? Els polítics i els editors? Els polítics, els editors, els impressors, la indústria cultural, els llibreters? …I els escriptors?“

Sobre Sant Jordi continua amb la seva claredat:

“El problema nostre és que la festa de Sant Jordi com a tal, la festa cívica, s'ha convertit en un contenidor que admet qualsevol cosa que es digui llibre.

Jo, el Sant Jordi, el deixaria allà on és, no crec pas que es pugui fer reflotar, ni que ens hagi de preocupar gaire, als escriptors.”

Però dir que Sant Jordi s’ha convertit en una festa absolutament comercial, on solament importen les llistes dels més venuts, no és dir-ho tot.

També es van fer trobades a les llibreries, on escriptors, músics, gent del cinema i del teatre, fotògrafs, van organitzar debats, música en viu, etc., amb la intenció de “retornar a la lectura el seu caràcter subversiu”. Doncs si no us sona de què us parlo és que no parlo de Barcelona. Parlo de Madrid i del que va organitzar la Comunidad de Madrid. Podeu llegir el seu web, La noche de los libros:

El 20 de abril de 2006 todo Madrid vivió una intensa jornada dedicada a la literatura y a la lectura. La primera edición de La Noche de los Libros, un acontecimiento literario y cultural sin precedentes organizado por la Comunidad de Madrid, reunió 240 actividades repartidas por toda la Comunidad desde las 5 de la tarde hasta la madrugada. Encuentros con escritores, debates, tertulias, conferencias, conciertos, representaciones teatrales, lecturas... contaron con la presencia de un centenar de escritores, y con la participación de 78 librerías y 28 bibliotecas de la Comunidad de Madrid, espacios culturales como Casa de América, Círculo de Bellas Artes y La Casa Encendida, cafés y teatros. La celebración se extendió también a la calle y a Internet. Los ciudadanos se sumaron a La Noche de los Libros y disfrutaron de las actividades que tuvieron lugar en Madrid, el 20 de abril.

No és el dèficit fiscal. No és la manca d’autogovern. No és [poseu aquí qualsevol excusa]. És la manca de la nostra societat en conjunt, de la catalana s’entén, de dedicar-nos a ser creatius. Ens mirem el melic, comprem una rosa i un llibre i apa. Fins l’any vinent. Mentrestant, l’AELC es dedicava a tornar a demanar l’abusiu cànon de lectura a les biblioteques.

Format obert de document

Un dels malsons dels que han de vetllar per emmagatzemar documents en format electrònic és el problema dels formats. Sovint són tancats i no són públics, el que provoca una gran dependència, no solament del fabricant del programari, sinó a més a més de les versions amb què va ser creat.

He llegit al bloc d’en Benjamí que s’ha aprovat l’ISO/IEC 26300, l’estàndard del document obert.

Tenir un estàndard per al format dels documents és una gran notícia per als usuaris, perquè també generarà interoperabilitat. Serà el mateix emprar un programa o un altre si tots poden escriure el format estàndard

Hauria de ser una notícia encara més gran per a l’Administració. Sempre que estableixin com a norma obligatòria que a l’administració es faci servir programari que utilitzi aquest estàndard i que els documents que emeti o rebi ho siguin en aquest format.

dimarts, 2 de maig del 2006

Barcelona Ciutat del coneixement

En Pere em va enviar un article referenciat a reddit que parla del Venture Capital o capital risc a Europa.

Es un bon article que tracta de les diferències entre els EUA i Europa a l’hora d’invertir, i cita Business Week:

“D’on ve l’avantatge competitiu dels EUA?”

En primer lloc, l’habilitat de finançar i recompensar startups d’alt risc. Cap altre país té la mateixa estructura de capital risc tan ben desenvolupada.

En segon lloc, estar disposat a treballar moltes hores és essencial. No es pot fer funcionar una nova tecnologia sense una quantitat immensa de temps”

És cert que a Europa el capital risc té una existència precària, i no fa falta dir que al nostre país és quasi inexistent. A l’article descobreixo que hi ha una empresa de capital risc llavor que cerquen estudiants i els donen 6.000 dòlars perquè a l’estiu desenvolupin la seva idea, es diu YCombinator. Com aquí, vaja.

Respecte a les hores treballades, no conec gaire els altres sectors, però al de tecnologia no s’acostuma a plegar d’hora. Me’n recordo, fa uns anys, quan ja es veia a venir que aquella nit plegaríem tard, l’informàtic del client ja ens va dir que, no patiu, que em conec a tots els de seguretat, que els informàtics pleguem de nit quan tot és tancat.

Però el més interessant que comenta l’article és, ja que a Europa no hi ha l’equivalent del Silicon Valley americà, on es podria localitzar? L’autor ho faria a Zuric que és on estudia i viu, encara que també parla d’altres capitals d’Europa, i als comentaris, és on tímidament apareix Barcelona.

Ara tenim una remodelació al Govern. Han canviat cultura, que ja feia falta, i sembla que canviaran els responsables de les tecnologies. Crec que és una bona oportunitat per tirar endavant la idea de Barcelona Ciutat del coneixement.

Hi ha certs aspectes que no es podran arreglar, ni des del govern. La manca de capital risc, per exemple. Crec, però, que hi ha moltes altres iniciatives que a un cost raonable poden donar fruits importants. Una d’elles és tenir una xarxa sense fils, WiFi, gratuïta i municipal. Pensava, ahir després de prendre una cervesa a Gràcia, si el barri seria menys sorollós si tingués WiFi. Potser la gent que hi aniria a Gràcia no cercaria beure i cantar, sinó connectar-se. Perquè una cosa és dir: volem promocionar la ciutat del coneixement, la cultura, bla bla bla, i després l'únic que trobes són baretos i gent enrotllada. Si algú vol connexió a Internet anirà a un altre lloc.

Si com a ciutat volem atreure coneixement, hem d’atreure les persones que el porten. Hem de tenir les infrastructures que ens permetin competir amb altres ciutats. La vida nocturna i el clima ja els tenim.

Fa temps vaig llegir un llibre, molt interessant, que portava com a subtítol: “El talent mou el capital”. Si aconseguim portar talent a Barcelona, i fer servir el que ja tenim, que no és poc, el capital vindrà darrere.