dijous, 29 de juny del 2006

De Web 2.0 a Empresa 2.0

Encara no sabem gaire bé que vol dir Web 2.0 i ja parlen de l’Empresa 2.0!

Si per Web 2.0 entenem aplicacions web que creen xarxa social i que busquen la participació de la gent i que aquesta comparteixi idees, documents, etc., per Empresa 2.0 haurem d’entendre aplicar aquestes tecnologies al món de l’empresa.

Per exemple, quin és el principal problema de les intranets corporatives de les empreses? La falta de participació. Sí, molts estareu pensant que molta gent no participa perquè el contingut de les intranets és mortalment avorrit, i és cert. Però també és cert que una de les assignatures pendents són les eines col·laboratives. O no funcionen, o són molt rígides i inflexibles o, més senzill, encara moltes empreses creuen que el correu electrònic és una eina col·laborativa quan certament és la seva antítesi.

Si alguna empresa de programari aconsegueix fer aplicacions basades en la web 2.0 per aplicar a les empreses pot tenir l’èxit assegurat. Per exemple, seria interessant que els comercials poguessin tenir un wiki on escriure i comentar quins problemes o virtuts tenen els productes que venen o per recollir les impressions dels clients, o una administració pública pot tenir les mateixes eines per col·laborar entre departaments o ... Del que es tracta és de traspassar les xarxes socials o funcionals que existeixen a les empreses a l’aplicació web, i convertir-la en una eina col·laborativa!

Microsoft està afegint capacitats col·laboratives, wikis, a les noves versions del seu Sharepoint Server. IBM està fent proves d’aplicació de les etiquetes (tags) a sistemes interns de categorització de contingut. O empreses com Socialtext, amb un nom ja prou explicatiu, també treballen en aquesta línia.

He llegit uns quants articles interessants a partir de RSS Intranet, on enllaça dos articles més, RSS: The new intranet protocol?, i Corporate America wakes up to Web 2.0, i d’aquest últim destacaria:

“... els nous productes estàndards del web podrien empènyer la gent a no fer servir més el correu electrònic per compartir documents i en lloc d’això col·laborar mitjançant llocs de treball compartits com les wikis”

Si més no, sona bé, no haver de rebre i enviar un munt de documents que finalment no se sap quina és l’última versió...

dilluns, 26 de juny del 2006

La propietat intel·lectual i el món digital

Finalment s’ha aprovat la reforma de la llei de la propietat intel·lectual que malauradament estableix un cànon a determinats suports digitals, com cd i dvd verges, reproductors de mp3, etc. Alguna cosa va canviant perquè fins i tot els diaris diuen que ha sigut una llei polèmica encara que no es nota gaire perquè no hi ha hagut cap polític que votés en contra. Quina ignorància la seva.

Per cada cd o dvd que compri, pagaré la meva part del cànon, llavors podré copiar el que vulgui? Diuen que no, però jo crec que mesures com aquesta fomenten encara més la còpia.

Encara que la CE sembla no tenir-ho del tot clar i ha obert un període de consultes sobre el tema dels cànons, que tenen una molt diferent aplicació als països que formen la UE.

I per què tot aquest embolic? Els músics sempre havien viscut, al llarg de la història, d’interpretar les seves creacions. Fins que fa unes quantes dècades uns avenços tecnològics els van permetre interpretar una vegada, enllaunar la seva música, i cobrar per vendre la llauna. Però ara, uns altres avenços tecnològics els han tornat a deixar allà on eren. Encara que no són els músics els perjudicats, com a molt solament uns quants, sinó les grans empreses discogràfiques. Per acabar-ho de complicar i com que la gestió dels drets a l’engròs, i no els drets en si mateixos, és un bon negoci, han sortit unes agències de recaptació privades: SGAE i similars, que volen un trosset del pastís. Però ai, el món digital els té preocupats perquè poden perdre el seu negoci. Els músics no el perdran perquè poden continuar cobrant de les actuacions, però per a tota la resta de paràsits sí que és un negoci perdut. Solució? Fer una campanya mediàtica intensa dient que qui no paga els drets d’autor és un pirata i roba! Parlar de la cultura i d’altres coses que no saben el que és, i sobretot, endegar una gran campanya legal, amb denúncies, reformes de lleis, etc., per major benefici, principalment, dels advocats.

Tot abans que reconèixer que el que fan es defensar les seves empreses i els seus beneficis, que la tecnologia ha deixat obsolets.

Tags:

diumenge, 25 de juny del 2006

Fotografia o bloc

sed - thirstFa un temps que escric al bloc amb molta menys freqüència. És una suma de factors diferents. Per una banda, trobo poques notícies sobre tecnologia que m’arribin a motivar, potser excepte les que tenen a veure amb temes com la propietat intel·lectual. El factor més decisiu és la falta de temps, sobre tot des que faig fotos a l’engròs i faig servir molt flickr. No he parlat gaire de fotografia al bloc, i potser sigui un bon moment de començar a fer-ho.

Per cert, no has vist les meves fotografies? Com es possible? :)


dimarts, 20 de juny del 2006

La teoria de les finestres trencades

Aquests dies és notícia la retirada, parcial, de Bill Gates de la direcció de Microsoft. És d’admirar (ironia) la ignorància de molta gent que parla del tema. És l’eròtica dels diners. Molts diners. És una evidència que Microsoft fa molts diners i que Bill Gates en té molts. Moltíssims. I hi ha gent que l’admira per això. Res a dir. Tothom és lliure d’admirar el que vulgui.

Però posar a Microsoft com a exemple d’empresa innovadora, o com exemple d’empresa de programari, és un fet clar de desconeixement o manipulació. Que Bill Gates hagi sabut aprofitar les oportunitats per enfonsar la competència vol dir que és un gran empresari? Hem de recordar que Microsoft té el rècord de multa més gran a la UE (quasi 500 milions d’euros) per pràctiques monopolístiques.

Però, com pot ser que l’empresa més poderosa del món del programari porti més de dos anys de retard a treure al mercat el seu nou producte estrella Windows Vista, que havia de sortir el 2004 i com a mínim no ho farà fins al 2007?

No surten gaires notícies des de dintre de Microsoft, però quan ho fan, esgarrifen. Via aquest article de Scott Rosenberg llegeixo un article d’un Program Team Manager de Microsoft, la teoria de les finestres trencades (Broken Windows Theory), que mereix una lectura atenta, si és que t’interessa molt el món del programari. Però des d’un punt de vista més general, també diu coses com:

“Microsoft és un lloc on fa por dir la veritat.”

“...una pregunta interessant és si Windows Vista mai ha tingut una oportunitat de lliurar-se a temps. Està Vista merament sense control? O és fonamentalment incontrolable? És una diferència crítica.”

L’article ha sigut retallat pel mateix autor, tot i que encara es pot trobar a la cache de google.

dimecres, 14 de juny del 2006

Volen denunciar l'hereu de James Joyce

Llegeixo al bloc de Lawrence Lessig que el Center for Internet and Society de la Stanford Law School (el que vindria a ser el Centre per la Societat i Internet de la Facultat de Dret de Stanford (algun centre similar a una universitat catalana... no, eh?)), doncs aquest centre presentarà una demanda contra el nét de James Joyce per fer abús del copyrigth. El nét del famós escriptor fins i tot ha intentat evitar que es llegissin fragments de l’obra de Joyce en públic.

Algú s’anima a denunciar altres hereus?

També ho he llegit a Barrapunto.

dimarts, 13 de juny del 2006

El retorn a la terra

Aquests dies s’ha fet el Saló del Còmic a Barcelona. No hi he anat però sí que he tingut dos regalets :) Un és “El retorn a la terra”, les històries d’una parella que cansats de la ciutat marxen a viure al camp. I l’altre, aquest en castellà, “Get Fuzzy”, on un creatiu publicitari passa les mil i una amb les seves dues mascotes: un gos molt molt molt ingenu, i un gat entremaliat, dolent i egoista, però divertit. Dos lectures recomanades.


divendres, 9 de juny del 2006

Copiar o innovar

En Pere em va passar fa uns dies els enllaços a un parell d’articles d’en Paul Graham sobre “Com esdevenir Silicon Valley” i “Per què les startups es condensen a Amèrica”. Ambdós títols són prou explicatius.

Al primer article comença dient que no és estrany que sigui difícil reproduir el Silicon Valley a qualsevol altre part del món, quan tampoc no s’ha pogut fer a d’altres llocs dels EUA.

Per fer-ho, el Silicon Valley, fan falta dos tipus de persones: els rics i els nerds (persones amb uns grans coneixements científics o tècnics, però socialment inadaptats. Hi ha alguna paraula catalana similar?). Són els dos tipus necessaris perquè les ciutats esdevinguin centres actius d’startups. A d’altres ciutats dels EUA on solament hi ha rics, Florida, o on solament hi ha nerds, Pitsburg, d’startups pràcticament no en surten.

Però, fan falta els rics? Podria funcionar que els governs invertissin en startups? No. Els rics que inverteixen en startups acostumen a ser un subgrup que té coneixements previs en negocis relacionats amb la tecnologia, cosa que ajuda a seleccionar les startups i poden donar consells, a més a més dels diners.

Els edificis, o els “parcs tecnològics” tampoc no són el que fa falta.

“Construir edificis d’oficines per a empreses tecnològiques no proporcionarà un Silicon Valley, perquè l’estadi clau en la vida d’una startup succeeix abans que es necessiti aquest tipus d’espai. L’estadi clau és quan n’hi ha tres que treballen junts en un pis. On sigui que l’startup aconsegueixi finançament, és on es quedarà. La qualitat definitòria del Silicon Valley no és que Intel, Apple o Google tinguin allà oficines, sinó que van començar allà!

Llavors si el que es vol és reproduir el Silicon Valley, el que fa falta és reproduir aquests dos o tres fundadors asseguts a la taula de la cuina per decidir engegar una empresa. I per reproduir això fa falta aquesta gent.”

Doncs si el que fa falta és aquest tipus de gent, si s’aconsegueix una massa crítica de nerds i d’inversors que vulguin viure on sigui, es podria reproduir el Silicon Valley. Els dos grups tenen una gran mobilitat i van allà on la vida és bona. Llavors, què fa que un lloc sigui bo per a ells?

En primer lloc, a aquesta gent rara, els nerds, el que els agrada són altres nerds. La gent intel·ligent vol estar voltada d’altra gent intel·ligent. I en aquest punt el que és absolutament definitori són les bones universitats. Però no de qualsevol tipus. Fan falta universitats realment bones.

Però una bona universitat en un mal lloc no germinarà. La ciutat ha de tenir altres atractius, no solament la universitat. Als inversors els ha d’agradar viure-hi. I els estudiants han de voler quedar-s’hi després de la graduació. Els seus gustos no són gaire diferents dels gustos generals, perquè els agraden ciutats turístiques com San Francisco, Boston o Seattle. Però alguna cosa sí tenen de diferent perquè altres ciutats turístiques no els agraden, com Nova York, Los Angeles o Las Vegas.

Els agraden barris vells ben conservats en lloc d'urbanitzacions quadriculades, botigues i restaurants locals en lloc de cadenes nacionals. I com la resta de classes creatives, volen viure en algun lloc amb personalitat. És a dir, on cada edifici es vegi que és el producte de diferents persones i que no sembli produït en massa. No necessàriament han de ser ciutats velles, però aquestes tenen dos avantatges: són denses i amb varietat d’edificis.

Han de ser ciutats divertides i amables, literalment, en Paul Grahan diu, ciutats on la gents passegi amb un somriure, el que exclou Nova York, on la gent no somriu, o LA on la gent no passeja!

Però als nerds als agraden més els cafès que els bars de marxa, les llibreries de vell que les botigues de roba de moda, o caminar en lloc de ballar.

Encara que tot ara és molt accelerat, es podria dir que el Silicon Valley va començar el 1956-57 quan es va fundar l’empresa precursora d’Intel a Palo Alto.

Fins aquí he traduït, directament o de manera resumida, el que m’ha semblat més interessant, encara que és molt recomanable, i força més llarg, l’article original.

Crec que és prou clar el que tenim i el que no tenim. Encara que hi ha factors que analitza al segon article que són importants, ja amb aquest podem veure que hi ha coses que ara no tenim: els rics que vulguin invertir en startups. Segurament en tenim d’altres tipus de rics, però aquests no inverteixen en empreses de nerds. Si és que encara ens queden rics i no han marxat tots a Madrid.

Altres temes, més relacionats amb la ciutat, Barcelona, sí que els tenim, però potser és massa sorollosa, massa enfocada cap a la marxa, la festa i la ballaruga. No dic que als nerds els desagradi el tema, però de vegades et sents una mica com fora de lloc segons de què parlis. (Me’n recordo de fa unes setmanes, sopant en un restaurant de Gràcia parlant de drets d’autor, copyright i copyleft, i de com s’escapava de tant en tant alguna mirada de gent d’altres taules...). I és que crec que el tipus de ciutat i de turisme que estem proporcionant no lliga, del tot, amb els nerds. S’acosta al tan criticat turisme de borratxera, platja i paella.

Crec que ni podem ni hauríem d’intentar copiar el model del Silicon Valley, ni tampoc el que de vegades s’ha anomenat com la Finlàndia del sud. No tenim les mateixes condicions. Iniciatives com el 22@ serviran per instal·lar algunes multinacionals del sector tecnològic a Barcelona, que no és dolent, tot al contrari, però no és el que fa falta per tenir un Silicon Valley. El que hauríem de fomentar són les activitats i serveis relacionats amb la tecnologia que facin que aquesta mena de gent, els nerds en primer lloc, es trobin a gust a Barcelona. Que els inversors ja vindrien després (el talent mou el capital). O que aquests tipus de serveis actuïn com a “nerdificadors” de tot el potencial de gent que ja hi és. Si trobem el nostre camí, amb innovació, potser no ens farà falta copiar ningú, i potser crearem la nostra marca!

Si a Gràcia, o a tota la ciutat tinguéssim, per exemple, connexió a Internet sense fils (WiFi) municipal gratuïta, potser les nits serien més tranquil·les. Si el que fomentem són els baretos i la bullanga, tenim el que fomentem.

dilluns, 5 de juny del 2006

Iberia vol que votem NO?

Un dels punts més demostratius de com ha quedat l’Estatut ha sigut el tema dels ports i aeroports. Quan ja semblava que hi hauria acord es va produir el pacte Mas-Zapatero i tot se’n va anar en orris.

Ara, casualment (casualment?) Iberia s’ha despenjat dient que tancarà la majoria dels vols des de Barcelona fins a d’altres ciutats europees, perquè son deficitaris, i es centrarà en el pont aeri que sí que és rentable (per d’aquí a uns anys, quan finalment arribi l’Ave i ja no sigui rentable, tancar definitivament...) Les reaccions a l’anunci han sigut totes negatives. De dreta a esquerra, fins i tot la dels accionistes majoritaris: Caja Madrid, El Corte Inglés, etc.

Recordo haver llegit l’editorial d’un diari econòmic, crec que l’Expansión, que deia, més o menys, que el que sí era inadmissible era criticar la decisió d’una empresa privada, que el que ha de fer és vetllar pels seus beneficis. Quina barra! És el conegut discurs de respectar la iniciativa privada, sempre que vagi bé als meus interessos.

Doncs aquest anunci d’Iberia ens recorda que, encara que sigui un avanç l’actual estatut, continua sent “rácano” en allò que més importa: l’economia.

Si votem que NO ens quedarem amb el 600 del 79 i si votem que SÍ, tindrem aquest estatut justet i “cepillado” 25 anys més. Si votem que NO el PP farà servir el nostre vot contra Catalunya (bon eslògan per acollonir el personal, que crec que tindrà el seu efecte, però el PP no necessita cap argument per anar contra Catalunya que ja s’inventen el que faci falta). Jo ara per ara votaré que NO, encara que votaria que SÍ per canviar de tema i deixar de parlar de l’Estatut d’una vegada.

dijous, 1 de juny del 2006

Escèptics o utòpics

Es recurrent, i per a alguns indicatiu de “meliquisme”, el debat, la conversa o el monòleg sobre la importància de la bloc(g)osfera. Jo, que acostumo a tenir una certa debilitat pel discurs “utòpic”, m’agrada llegir i transmetre missatges del tipus (llegit a Business2.0):

En el futur dels mitjans, que és ara, tothom és una xarxa. En el passat, les xarxes es definien pel control del contingut o de la distribució. Però ara, no es pot posseir tota la distribució i el contingut es controla on es crea. Llavors, em pregunto, on és el valor i on són els diners en el món totalment enxarxat?

Què és una xarxa, ara?... Quan et subscrius a una col·lecció de feeds, o quan publiques un bloc, o quan poses una etiqueta al teu article del teu bloc, o quan fas servir a Flickr una etiqueta que altres fan servir, tu ets una xarxa

Que el món en bona part estigui enxarxat vol dir que serà millor o que qui realment està en xarxa és millor? Doncs ni sí ni no. Com tot. Que aquesta xarxa global es concreti en que molta gent fa servir aquests “nous” mitjans per comunicar-se, vol dir moltes vegades que es fa servir el messenger per lligar. És millor la gent que ho fa servir? No necessàriament, però el que és un fet es que el comportament social de molta gent ha canviat. Com més jove, més important és el canvi. I més difícil d’entendre per a alguns.

El mateix passa amb els blocs o qualsevol altre “tecnologia”. Molta gent escriu al seu bloc experiències personals. I acostumen a ser com és la vida real de qui ho escriu: avorrits, divertits, interessants (encara que una vegada vaig llegir que un mal escriptor és el que té una vida més interessant que els seus llibres...) Altra gent escriu de tecnologia, de ginys, de política o del que li passa pel cap. Són millors o pitjors? Bàsicament depèn de si t’agraden, però continua sent cert que hi ha hagut un canvi de comportament social de molta gent.

Què passa amb els mitjans tradicionals? Que cada dia són més avorrits per a qui acostuma a viure enxarxat. O senzillament que no hi ha temps per a tot. Jo he deixat de veure la poca televisió que ja veia, o de llegir la premsa que llegia. No tinc temps per a tot. I cada vegada m’avorreixen més.

Hi ha qui per definició està contra qualsevol cosa que tingui una etiqueta. Si surt una nova tecnologia i tothom en parla, posem per exemple Ajax, molta gent diu que no val res i que és una moda. Algú bateja amb web 2.0 un conjunt de webs difusa, però que ràpidament té un ressò important, doncs hi haurà gent que es posi a la contra. És més cool estar en contra de les modes, encara que aquest comportament sigui també una moda.

Ser escèptic de professió, no és gaire diferent de ser utòpic.