El Metro i els algoritmes difícils

Avui, en tornar de la feina, al metro, m’ha agafat per pensar en algoritmes difícils de programar. Quina paranoia, eh?

Doncs fa uns dies vaig tornar a llegir, en un diari d’aquests gratuïts que tothom porta i que no sé si contribueixen gaire a la lectura, doncs llegia que una línia de metro, crec que la 9, serà automàtica i no portarà conductor. I penso que ha de ser difícil. No de portar el metro d’estació en estació, ni d’aturar-se si el semàfor és vermell, ni coses similars que crec que són fàcils.

El realment difícil és com imitarà a els humans. Com s’ho faran per programar un algoritme que:

Si baixes corrents les escales perquè el metro ja és a l’andana, et faci creure que arribaràs, per tancar-te la porta als nassos.

Si ja t’ha passat alguna vegada i no corres, esperar que siguis a prop i quan llavors creus que sí, que aquesta vegada sí, doncs no. Es tanquen.

Fer sonar l’alarma de tancar les portes quan tot just s’acaben d’obrir i la gent encara no ha acabat de sortir.

Fer sonar l’alarma de tancar les portes i tancar-les, però tot alhora.

I quan ja no tens cap esperança d’un món millor, et trobes algú que sí, que t’espera. Espera que entris. Sona l’alarma i es tanquen les portes. Deu de ser nou, penses, i encara no ha passat pels cursos de formació de TMB

PD. No! No és nou. Segur que és el becari, el dia que l’avui va publicar allò de l’alarma d’Internet, i és que estava fent pràctiques al metro!