Ara fa uns dies que Bel va publicar un article “Anuncis que saben el que vols” on ens parla d’un tema que sempre m’ha interessat molt. El dels sistemes que aprenen. Internet va significar la terra promesa del màrqueting one-to-one, en trencar el compromís que existia prèviament entre riquesa i abast del missatge.
Crec que encara som lluny de poder fer sistemes que, en temps real, detectin les nostres reaccions i ens facin propostes. Tot just s’ha aconseguit que un programa superi el test de Turing concebut el 1950. Els sistemes actuals es basen en saber que és el que voldrem en funció del que hem volgut fins ara i del que fan altres persones amb perfils similars. Amazon n’és un bon exemple. De fet un sistema que ens ajudi a escollir i a comprar ens aniria bé, sempre que estigui del nostre costat...
En aquests casos el que sempre he vist com un problema és que el sistema ens ha de “conèixer”. Ha de tenir molta informació del que fem i del que mirem. I si pensem que els d’Amazon són bons nois, com els de Google, no vol dir que algun dia ja no ho siguin. Si algú va decidir confiscar un barret mexicà en interès de la seguretat nacional, potser un dia, haver comprat determinats llibres pot ser un problema.
Categories: Màrqueting, Privacitat, Internet, Societat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada