El model de negoci dels mitjans de comunicació tradicionals a Internet continua sent motiu de debat. Per una banda s'ha de buscar la rendibilitat econòmica i per l'altra continuar sent un mitjà amb influència a Internet. Els dos models més estesos en aquests moments són, per subscripció de pagament, i obert i amb publicitat.
Llegia al dip de David Weinberger el que poden semblar tímids passos del Nytimes cap a l'obertura total dels seus articles, donat que ara caduquen en una setmana i la majoria es fa de pagament. L'altre gran diari, el WSJ, exclusivament per subscripció de pagament, hi ha qui diu que corre el risc d'esdevenir irrellevant. No solament s'ha de pagar, sinó que no permet el que s'anomena enllaçat profund (deep linking) als seus articles.A Internet, el que no es pot compartir no atrau ningú, i amb el bum dels dips, el que no es pot enllaçar no val res.
Dels diaris que tenim més propers, El Mundo, El Periódico, l'Avui i La Vanguardia fan servir el model obert amb publicitat, com el Nytimes, i El País és per subscripció de pagament.He anat a Technorati a veure quants
El Mundo 1823
El País 987
El Periódico 295
La Vanguardia 185
Vilaweb 127
Avui 20
WSJ 910
Curiosament El País té més enllaços que el WSJ, i això tenint en compte que El País té uns 40.000 subscriptors i el WSJ uns 700.000: no permetre enllaços profunds agreuja, molt, el problema de ser exclusivament per subscripció. També m'ha sorprès que Vilaweb tingui el que em semblen pocs enllaços, segurament degut que els seus articles no tenen una adreça permanent fàcilment localitzable: jo mateix he tingut problemes quan he volgut fer-hi un enllaç. I també crida l'atenció els pocs enllaços en general dels diaris catalans.
He fet servir Technorati perquè cerca únicament a dips, tot i que encara no és un mitjà gaire fiable. Els articles indexats apareixen en una consulta i desapareixen a la següent, per tornar a aparèixer mes tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada