diumenge, 6 de gener de 2008

El Cànon Digital

No puc deixar d’escriure sobre el Cànon Digital, per l’escàndol amb què va acabar l’esmena introduïda pel senador de l’Entesa en la que demanava la seva retirada. Va ser vergonyós veure l’esquerra votar a favor del cànon, PSOE i IU, o abstenir-se com Esquerra. Va ser una vergonya la maniobra del PP de pur electoralisme (el cànon va néixer amb el PP al govern) però brillant per deixar amb el cul a l’aire els seus contrincants.

Aquesta situació és una bona mostra que els nostres polítics i governants són, com diu Manuel Castells, una representació de la vella societat:

Pero miedo, ¿de quién? De la vieja sociedad a la nueva, de los padres a sus hijos, de las personas que tienen el poder anclado en un mundo tecnológica, social y culturalmente antiguo, respecto de lo que se les viene encima, que no entienden ni controlan y que perciben como un peligro, y en el fondo lo es. Porque Internet es un instrumento de libertad y de autonomía, cuando el poder siempre ha estado basado en el control de las personas, mediante el de información y comunicación. Pero esto se acaba. Porque Internet no se puede controlar.

Hauria de ser significatiu que la percepció sobre el cànon, i en general sobre el que està bé i malament sobre els drets d’autor, és radicalment diferent entre les noves generacions i les anteriors. Noves generacions que quan arriben a l’edat de votar no troben ningú amb un discurs intel·ligible, natius digitals que veuen que els qui els demanen el vot són cadàvers analògics que no els diuen res que puguin entendre i que el que fomenten realment és l’abstencionisme i la distància envers els polítics.

El problema es que el sistema político no está abierto a la participación, al diálogo constante con los ciudadanos, a la cultura de la autonomía, y, por tanto, estas tecnologías lo que hacen es distanciar todavía más la política de la ciudadanía.

És molt interessant llegir l’article “La bretxa generacional en la moralitat sobre el Copyright” de David Pogue, on descriu la seva experiència amb diferents auditoris quan els feia preguntes sobre si estava bé o malament copiar CD, baixar-se’ls d’Internet, etc.

“En un auditori de 500 joves, sense importar quant lluny anessin les meves preguntes, potser dues mans es van aixecar. No vaig poder trobar un punt que desfermés l’alarma moral en aquests nois. Escoltaven cada exemple, mirant-me com si jo estigués boig.”

I acaba l’article dient:

“Ara sé, crec, que els problemes de les empreses de TV, cine i discogràfiques només acaben de començar. Ara mateix, els clients que no poden ni percebre per què compartir fitxers pot estar malament són encara joves. Però d’aquí 10, 20, 30 anys aquesta multitud serà tothom. Què passarà, llavors?”

Parlar del cànon és molt difícil sense repetir una vegada i una altra els arguments sobre la seva injustícia, sobre el que significarà d’encariment de la tecnologia, etc. I un dels elements que fa encara més fosc el tema és que l’import del cànon, qui el gestiona?

Sembla però, i és una bona notícia, que la discussió sobre el cànon comenci a arribar als polítics d’esquerres i ho faci des d’Internet, i òbviament amb posicionaments en contra. És o era incomprensible el silenci dels blocs i xarxes d’esquerres sobre el cànon, quan fins i tot en alguna d’aquestes xarxes es podien veure bàners en contra del cànon. No acostumo a llegir blocs polítics o de polítics i no puc dir si, en català, hi ha hagut debat sobre el tema.

1 comentari:

Jorge Castillo ha dit...

Paul Virilio diría algo distinto...
Internet y el tiempo real promueven la desaparición del espacio y del recorrido, se llega a un lugar antes de partir. La velocidad reduce los territorios y, con esto, los ámbitos y momentos tradicionales para la interacción y la organización, tanto social como política (que son lo mismo, al fin). Se privilegia el ahora, por sobre el aquí... El momento presente, por sobre la interacción genuina con un otro colindante...

Eso.