Aquesta setmana santa hem aprofitat i hem anat a Venècia. No va ser un viatge gaire preparat. El vam decidir molts pocs dies abans.
És la tercera vegada que hi vaig. I crec que hi tornaré. No em canso de passejar pels seus carrers estrets i foscos. D’anar a parar a qualsevol canal, trobar-te en un cul de sac, i haver de girar cua. És el millor que pots fer a Venècia: portar un mapa dolent i perdre’t. De sobte et trobaràs a indrets on no hi ha gaire gent.
No hi ha pressa. No hi ha cotxes i es nota. El mitjà de transport es el vaporetto, barcasses o autobusos-vaixells decadents, com tot el paisatge venecià, que imprimeixen amb el seu xup-xup el ritme de la ciutat. Tot té un ritme diferent. Pausat.
És cert que sempre hi ha molta gent. Tots perduts, despistats, amb cara de babaus, turistes al cap i a la fi. Notareu qui és un venecià de debò quan feu de turista distret en un carrer estret que dòna a una parada del vaporetto i barreu el pas. Permesso!, et cridaran perquè els deixis passar.
L’aigua no és precisament neta. La ciutat tampoc no ho és. Els edificis són decadents, i semblen trobar-se en un estat de conservació precària.
Però és una ciutat inversemblant. Inimaginable. Com treta d’algun somni a mig fer, o molt antic i que s’ha gastat amb el pas del temps. Amb segles de suportar l’aire i l’aigua del mar.
Creieu-me. Si no heu anat mai a Venècia, heu de fer-ho. Si ja hi heu estat, sabeu de què us parlo.
3 comentaris:
Estic amb tu, tot i ser una ciutat molt decadent , es de les millors ciutats per perdre-t'hi.
I millor fora de temporada, tot i que hi ha sempre gent. Sempre trobes raconets desconeguts sense massa gent.
I tambe vaig descobrir , en un dels molts cops que hi he estat (crec que uns set o vuit cops) , els pobles de l'entorn, com Burano, (no Murano) molt tranquil i pintoresc!.
Per mi Venezia es una de les millors ciutats per passar-hi una temporada.
Jo a Venècia només hi he estat un cop i dissortadament quan tenia 3 ó 4 anys així que no en recordo massa cosa. Tinc flaixos dels ponts que creuen els canals i de les gòndoles, i d'escales de pedra i carrerons estrets, gent amb samarretes a ralles... Però com fa tant de temps no puc saber del cert on acaben els records propis i on comencen els generats a partir de fotografies i imatges televisives.
Molt maca la segona fotografia.
Les fotos de Burano son a punt d'arribar, viatger :)
Gràcies Talut!
Publica un comentari a l'entrada