dimarts, 31 de gener de 2006

La guerra dels continguts

De què tenen por els grans grups de comunicació?

La revolució digital no s'atura. Estem veient com, per molt que tothom sabia que la fotografia digital era el futur, empreses tradicionals del sector comencen a tancar. Altres sectors es refugien en les demandes judicials i la crispació mediàtica contra els seus mateixos clients amb mentides com: tothom és un pirata o compartir es robar. I d'altres grups, com els gegants de les comunicacions, els big media, les veuen venir, però no tenen gaire idea de per on anirà el futur.

Els big media tenen tres tipus de malsons:

L'ansietat del model de negoci: Serà la descàrrega de pagament com l'iTunes d'Apple, o el TiVo amb els seus botons antianuncis, els que retallin els grans ingressos de la publicitat a les cadenes de TV? O serà el vídeo dels llocs web finançats amb publicitat que es faran tan rics que la gent deixarà les seves subscripcions de cable o satèl·lit? O es robarà tot el que es vulgui fent servir programari per compartir arxius com el Bit Torrent?

L'ansietat creativa: El mitjà ja no és el missatge. Qualsevol que vulgui pot explicar un acudit, filar un conte o fer un reportatge sobre les darreres notícies sobre la Casa Blanca, pot produir qualsevol combinació de vídeo, text, so i fotos per veure-ho en una televisió de 50 polsades, un portàtil, o la pantalla d'un telèfon mòbil. Ningú als mitjans convencionals no està segur de què és el que vol l'audiència bombardejada per tots costats.

L'ansietat del control: Des de la invenció de les rotatives de gran producció, els mass media han sigut creats per a les masses, no per elles. La pujada dels blocs li ha donat a tothom una rotativa. Ara podem ser un DJ i directors de cine, distribuir els nostres podcasts i pel·lícules sense passar abans pel davant d'un executiu d'un estudi.

Sembla clar que aquesta revolució digital ens porta cap a un entorn on els missatges són bi/multidireccionals i interactius, de conversa, i que tots els mitjans actuals o tradicionals es basen en el monòleg i el consum passiu. Voler donar interactivitat a la televisió és quelcom artificial i contra natura. És anar contra el paradigma televisiu: seure a la butaca i fer una becaina. Qui s'ha adormit mai en un xat o navegant per Internet?

Altres opinions diuen que és un problema de canvi d'intermediaris o de noves intermediacions. El fet és que pot ser que el contingut ja no sigui el rei. Què fan les grans corporacions de mitjans de comunicació amb una mercaderia tan valuosa? Com és que el valor en borsa de molts gegants dels media ha caigut d'una manera continuada els últims anys, als EUA, mentre valors com Google continuen disparats? "El mercat creu que alguna cosa se'ls carregarà, sigui la pirateria, els PVR, o Google" diu un inversor.

"... els mitjans digitals crearan noves estrelles i nous negocis, però fer vídeo amb continguts d'alta qualitat serà sempre una tasca feixuga i cara. Des del llit es pot fer música o un bloc, però no un episodi de Friends"

Segurament és cert, però el recurs escàs és el temps i potser al final ja no ens en quedarà, per veure Friends.