Lleis per frenar la innovació

Quan em vaig posar a escriure aquest dip vaig pensar que ho faria sobre tecnologia, i tot i que m’agrada la tecnologia “hard”, el “ferro” i els bits, volia fer-ho sobre els usos de la tecnologia a la societat, especialment els derivats d’Internet. També, potser, sobre astronomia (que, encara que sembli mentida, és una afició que va néixer a la xarxa) o alguna altra com la fotografia.

Però m’he trobat fent molts (massa) articles sobre temes legals: patents, copyrights i copylefts, plets, demandes i que sé jo. I, el Dret, el vaig deixar a primer, que no és lo meu, vaja.

I és que ens trobem, pràcticament a tot el món, amb una ofensiva en la utilització de les lleis, dels tribunals i del poder legislatiu, per aconseguir allò que no es pot aconseguir ni tecnològicament ni amb la innovació.

Si hi ha un model de negoci obsolet i caduc, recórrer als tribunals pot ser l’última opció abans de reconèixer l’evidència. La indústria musical n’és l’exemple. Fa unes dècades, la indústria del cinema va demandar a Sony i volien que el vídeo fos declarat il·legal. Ho van aconseguir en primera instància, però el suprem americà va dir que el vídeo era legal. Després, els mateixos que el volien il·legalitzar, van fer del vídeo un gran negoci. Ara, als EUA ha passat al revés. El suprem ha retornat a un altre tribunal una sentència en què el programari p2p era declarat legal, perquè la tornin a estudiar.

Les patents de programari, que ja prou problemes provoquen als EUA, ara les volen aprovar a Europa. Aquí amb un greuge afegit. La indústria tecnològica americana és molt més poderosa que l’europea. Aquí no tenim gaires grans empreses, que tinguin una gran cartera de patents, el que pot significar que, a curt o mig termini, moltes empreses europees tanquin per no poder fer front a les despeses de les patents, dels advocats i de les demandes judicials. Tot això sense entrar a valorar la injustícia d’aquest tipus de patents, que ho són, d’injustes, ni del perjudici que poden fer al programari lliure.