Quan tancaran les fonts públiques?

Després d'haver posat els EUA com exemple (tecnològic solament) per la proliferació de xarxes sense fils públiques, sembla que les coses poden canviar.

Un dels projectes mes ambiciosos, el de Philadelphia, s'ha vist amenaçat per les pressions de les Telcos americanes. Han fet aprovar una llei federal per no permetre xarxes gratuïtes, que consideren competència deslleial, però han hagut de rebaixar expectatives per tal de tirar endavant la llei. Es donarà el vist i plau als serveis que funcionin abans de l'1 de gener del 2006 i l'administració podrà donar aquests serveis si les Telcos locals renuncien prèviamenta fer-ho.

He vist la notícia a molts dips i, per no repetir el que ja s'ha dit, només voldria fer esment dels comentaris de L. Lessig, amb força sentit comú: "Si obro una empresa d'enllumenat privada... pot Philadelphia oferir enllumenat gratuït al carrer? O, el fet que una empresa de seguretat privada ofereixi serveis a Philadelphia vol dir que s'ha de desmantellar el departament de policia municipal?".

Però no cal anar tan lluny per trobar sentit comú: "quan tancaran les fonts públiques que fan competència deslleial a l'aigua embotellada?" va dir Enric Faura en un comentari en aquest dip.

Triomfaran les videotrucades?

Del boom, o millor dit catacrac, d’Internet una de les coses que menys entenia era el “fiasco” del UMTS o 3G, telefonia de tercera generació. Que jo m’hagués empassat que era una tecnologia que havia de sortir la setmana següent, doncs mira. Que s’ho empassés tanta gent, i les Telcos es gastessin unes fortunes increïbles … Doncs bé, la gran revolució que havia de representar l’UMTS, era la videotrucada. Per fi podríem veure amb qui parlàvem, era la promesa. Jo no li vaig veure mai cap avantatge. Al contrari. Que si et truquen i no estàs presentable, o no pots fer-hi ganyotes quan et truca algú que no et cau bé, o has de dir que ets en un lloc i ets en un altre.

Però anys després l’UMTS ja ha arribat. I la publicitat és … la videotrucada! Noia que truca a noi i aquest desesperat per arreglar-se! Home truca a casa per dir que arriba tard i un altre a darrerafent el mico li espatlla! Els creatius ni tan sols han buscat exemples positius.

He llegit una entrada molt interessant que es diu “Donde està la zona croma” on preveu una nova aplicació: fons virtuals com els que fan servir els homes del temps, però per als mòbils. Escollir fons de “reunió que no s’acaba mai” o “tap de trànsit a la ronda” per dir que arribes tard. Es qüestió de posar-hi imaginació.

La ciència ficció va plena de trucs per saltar-se les limitacions o servituds de la videotrucada. No me’n recordo a quin llibre, una simulació personal s’encarregava de rebre les trucades per esbrinar si eren “spam”(quina por) o trucades interessants, i en aquest cas te les passava.

A la feina tampoc no semblen gaire adequades: passem de les “mans lliures” als “ulls ocupats". No pots mirar i fer una altra cosa: escriure, consultar l’ordinador, etc.

Encara està per descobrir la “killer aplication” dels mòbils UMTS, no crec que sigui la videotrucada.

Les vendes de servidors amb Linux creixen un 42%

El tercer trimestre d'aquest any, les vendes de servidors amb sistema operatiu Linux han arribat per primera vegada als mil milions de dòlars, amb un increment anual del 42,6%, segons informa Computerworld. El tipus de servidor que empra Linux és generalment la línia "econòmica" que utilitza cpus x86, d'Intel o AMD.

Encara que amb uns percentatges i xifres lleugerament diferents, un altre informe, de Gartner, al que fa referència The Register, també es fa ressò de l'augment dels servidors queutilitzen Linux. "L'acceptació de Linux en àrees addicionals a les empreses continuarà dirigint la demanda", va dir Mike McLaughlin, de Gartner. Dins d'aquest mercat HP és el líder amb el 26,9%, seguit d'IBM amb el 20,5% i Dell amb el 17,4%.

Les vendes de servidors basats amb Microsoft es van incrementar un 13,3% fins als 3.900 milions, amb un 33,9% del total del mercat.

Un dels tipus de servidors que més creix és el dels blades. Encara amb un percentatge petit sobre el total, 2,5%. IBM és el líder d'aquest segment amb el 44,2%. Un exemple de què es pot fer amb blades és el superordinador Mare Nostrum de la UPC.

No a les patents de programari! – No software patents!

Crida al Consell de la UE de Linus Torvalds, Michael Widenius i Rasmus Lerdorf:

"A mitjans d'aquesta setmana, el 25 i 26 de novembre, es reunirà el Consell de Competitivitat de l'UE i aviat intentarà aprovar una proposta per la "Directiva sobre la patentabilitat de les invencions implementades en ordinadors", habitualment coneguda com "directiva de patents de programari". El 18 de maig, el Consell va assolir un consens polític sobre un esborrany de la legislació, tanmateix, no va prendre cap decisióformal respecte a la seva ratificació.

Instem els governs dels països membres de l'UE," llegiu-ne més

i en català

Si Shakespeare hagués patentat ...

Què hauria passat amb el teatre si Shakespeare hagués patentat la successió de diàlegs susceptibles de ser interpretats en públic? Per descomptat, aquesta patent ara seria del domini públic, però l’impacte en el seu temps hauria estat important. Però, si la patent l’hagués tingut algú, diguéssim mediocre, quina hauria estat l’obra de Shakespeare?

Al meu anterior post parlava de com Ballmer amenaçava amb problemes a qui fes servir Linux, pel nombre de patents que, segons ell, infringeix. Doncs bé, l’autor de l’estudi que va utilitzar Ballmer diu textualment “Microsoft is up to its usual FUD [fear, uncertainty and doubt]” i que “el programari de codi obert no s’enfronta a més riscos legals, sinó fins i tot a menys, que el programari propietari. El mercat necessita entendre que l’estudi que Microsoft cita actualment prova el contrari del que ellsdiuen que fa.”

Sembla certament més profitós per a una empresa de programari tenir un bon equip d’advocats que de programadors. És cada vegada més evident que patentar software no beneficia la innovació ni l’economia, com podem llegir als articles següents: Software Patents Gone Bad, Monopolies of the mind, The cost of ideas: It is becoming ever more apparent that the patent system isn't working, encara que també hi ha altres opinions.

Un dels últims plets per patents de programari, s’ha acabat amb un acord pel que Sun ha pagat a Kodak 92 milions de dòlars, per una patent que cobreix com interaccionen diferents programes, i que en el cas del llenguatge Java de Sun, s'utilitza quan a un programa se li demana "ajuda" des d'un altre.

El retard que porta Europa davant els EUA, en tecnologia, ens hauria de permetre aprendre d’errors aliens i no incorporar allò que es veu no funciona. Malgrat tot, la Comissió Europea ha aprovat dues vegades una proposta de directiva a favor de les patents de programari i el Parlament Europeu ha votat en contra. A qui beneficien les patents de programari? Només hem de veure qui hi ha darrere de la EICTA: les grans empreses de les TIC, encara que no totes.

Ara sembla que la decisió de Polònia de no donar suport a aquests tipus de patents pot blocar el seu tràmit i que aquest desembre es torna a discutir al Parlament Europeu.

I com deia Håkon Wium Lie, director de tecnologia d’Opera: “Escriure programari és més com compondre una simfonia que trobar una estructura molecular. Si Mozart hagués patentat la simfonia, que hauria fet Beethoven?". Encara que també podria acabar aquest post amb el que diu un personatge a Enric VI: "Matem a tots els advocats!" (en sentit figurat, és clar).

Microsoft amenaça ... però no li fan gaire cas.

Via slashdot he llegit dues notícies que s’han produït a l’Àsia. Steve Ballmer, el CEO de Microsoft, ha dit en una reunió a Singapur que els governs asiàtics que facin servir Linux seran demandats, perquè el sistema operatiu lliure viola mes de 228 patents. Comentaris que, tot i no tenir cap base legal, no són cap novetat. El que és més interessant, segons John Lettice, el comentarista de The Register, és que Ballmer introdueix aquest avís a l’OMC, i en particular als països en desenvolupament que volen entrar a l’Organització. Podria ser la nova estratègia legal de Microsoft? Quin impacte tindràals països ja membres, en especial Europa?

Per aquestes terres, Europa, ha passat Bill Gates, amb un missatge molt més “diplomàtic”: el programari lliure és un competidor més, encara que el de Microsoft és millor. I també perdemanar “neutralitat” al Govern i l’Administració en les compres de programari. Sembla que la feina bruta queda per a Ballmer, i en Gates pot lluir més. També en el seu paper de gurú del futur, ha pronosticat que “en deu anys desapareixeran les indústries convencionals de la música i el cine, i també la del llibre”. Pot ser que l’encerti en alguna cosa ...

Les amenaces de Ballmer a l’Àsia no semblen tenir efecte. Els gegants japonesos de les telecomunicacions, DoCoMo, i de l’electrònica, NEC i Panasonic, han desenvolupat una plataforma, utilitzant Linux, per a la telefonia mòbil de tercera generació: “Els usuaris haurien de poder gaudir de serveis i continguts més sofisticats en els seus telèfons mòbils ... perquè Linux és un programari de codi obert, que tercers podrien modificar i fins i tot fer-lo encara millor.“ Haurem de veure els resultats.

Actualització 23/11/04

Aquest és el primer mòbil de la iniciativa. Les prestacions semblen interessants: a més de funcionar com un mòbil de tercera generació, pot fer-ho com un telèfon IP sobre xarxes sense fils (WiFi 802.11b). El Linux que porta està basat en MontaVista Linux.

Compraríem un llibre amb data de caducitat?

Les noves tecnologies sempre ens aporten beneficis? Com moltes vegades passa, la resposta és: depèn. Seguidament comento una sèrie d’exemples on la tecnologia crea productes absolutament retrògrads, limitats i absurds.

S’estrena una pel·lícula de Penélope Cruz, Noel, i al mateix temps surt en dvd. El dvd, però, no és dels “normals”, és un dvd que s’autodestrueix en 48 hores. Bé, seria més encertat dir que, passades 48 hores des de l'obertura del seu envoltori, el dvd es torna inservible, perquè es torna opac al lector làser del reproductor de dvd i no el pot llegir. I aquest procés comença quan el dvd s’exposa a l’aire.

Un altre exemple el tenim als EUA. Wired publica un article sobre noves mesures per reforçar les lleis del copyright, entre les quals, des del meu punt de vista, destaca per inversemblant que “els usuaris no tindran permès fer servir programari o dispositius per saltar-se els anuncis comercials o promocionals.” No especifica si també estarà prohibit anar al lavabo aprofitant els anuncis, atendre el telèfon, o fer altres activitats. Amb aquest redactat fins i tot els comandaments a distància estan inclosos en la limitació, i tecnològicament és possible fer-ho.

Continuem als EUA, no perquè els tingui mania, sinó perquè el que allí passa és el que passarà aquí en pocs anys. Doncs bé, als EUA, les emissions de TV Digital portaran el que anomenen “broadcast flag”, que indicarà si un programa es pot compartir. Conversa hipotètica: “escolta, em pots deixar el capítol de la setmana passada de Jet Lag, que em vaig oblidar de gravar-lo? – No puc (perquè porta el “broadcast flag" activat), l’hauràs de venir a veure a casa”. Pot ser que animi les relacions socials, però clarament és una limitació al que tenim fins ara, amb una tecnologiainferior.

Altres exemples podrien ser les limitacions als llibres electrònics, com per exemple que solament es puguin llegir un nombre determinat de vegades. El pots llegir 5 vegades, després les pàgines es tornen negres! Se’ls acudirà posar limitacions de temps?: “li queden cinc minuts per acabar de llegir el llibre!” Compraríem un llibre amb data de caducitat?

Totes aquestes “innovacions” tecnològiques tenen en comú el suposat interès de la defensa del copyright i dels autors. Em quedo amb una frase de Wilco al meu anterior comentari:

“Si tenen èxit, perjudicaran la cultura i la indústria que diuen que intenten salvar”

La música no és una barra de pa

He llegit avui a Wired una excel·lent entrevista al grup Wilco, que gira bàsicament al voltant d’Internet i les descàrregues de música. És una lectura molt recomanable, especialment per als músics, i tots els que creuen que compartir música per Internetés perjudicial per als autors.

L’article, que porta el títol de “Music Is Not a Loaf of Bread”, explica com Wilco va trencar l’any 2001 amb la seva discogràfica, perquè no els volien publicar l’àlbum que havien gravat sense fer-hi modificacions. I van decidir posar-lo a Internet. Després els va costar de trobar nova companyia, Nonesuch, però quan finalment van publicar el disc va ser un èxit. A més de fer música saben el que es diuen:

“If people are downloading our music, they're listening to it. The internet is like radio for us.”

“If they [RIAA] succeed [stop file sharing], it will damage the culture and industry they say they're trying to save.”

“A piece of art is not a loaf of bread. When someone steals a loaf of bread from the store, that's it. The loaf of bread is gone. When someone downloads a piece of music, it's just data until the listener puts that music back together with their own ears, their mind, their subjective experience. How they perceive your work changes your work.”

“Treating your audience like thieves is absurd. Anyone who chooses to listen to our music becomes a collaborator.”

“People who look at music as commerce don't understand that. They are talking about pieces of plastic they want to sell, packages of intellectual property. I'm not interested in selling pieces of plastic.”

Wilco ha sabut fer servir Internet per difondre el seu treball i també l’ha pogut vendre. No són coses incompatibles. Saben on són els seus clients i com buscar-los. La indústria discogràfica i les societats d’autors, saben on i qui són els seus clients? O és que ens veuen a tots com lladres? I si tots som lladres, qui són els seus clients? Creuen que és millor gastar en advocats i en judicis, que en innovar?

Ah, i Wilco sona bé. Jo no els coneixia però ara tinc unes cançons seves. Miraré de comprar un CD seu. Serà el primer en mooooooolt de temps.

Encara és el paper la millor alternativa per conservar informació?

A la Societat de la Informació, els ordinadors emmagatzemen una quantitat important de dades: música, vídeos, llibres, textos, fotografies... I la quantitat no para de créixer.

Encara ningú no s’ha imaginat com podem guardar aquesta informació fins a la pròxima dècada, i molt menys per una “eternitat”. Axí comença l’article publicat al Nytimes, “Fins i tot les memòries digitals s’esvaeixen”.

Si ja fa anys que fem servir ordinadors, segur que encara tenim per casa disquets. Dels grans, aquells de funda de paper/cartró, ja no ens en queden, però dels altres encara n’hi ha algun. La majoria de la informació la tenim o al disc dur, cosa que és un perill, o en CD. Alguns ja hem començat a fer servir DVD per guardar informació, però fins quan es conservarà? I, encara que es conservi, la podrem recuperar?

Sembla que la compatibilitat física dels CD i DVD actual està assegurada durant un cert temps. La nova generació de DVD podrà llegir els formats actuals. Bé, de fet són dos els nous formats de DVD. Sembla que vulguin reeditar la guerra betamax vs vhs. Els dos formats són el HD DVD de fins a 30GB i el Blue Ray DVD de fins a 200GB. Sembla que aquest últim és el que té les de guanyar. I la investigació no s’atura: Pioneer està treballant en un nou format, “ultraviolet DVD”, que ens promet 500GB, encara que hauríem d’esperar uns quatre o cinc anys a veure comercialitzat el que ara s’investiga. Podem pensar que 500GB ens donaran per molt, però de quina capacitat seran els discos dels ordinadors d’aquí cinc anys?

El que és un problema és la durada: un o dos anys, en els formats regravables, i no gaire més, entre cinc i deu anys, en el gravables. Però el que és desesperant és com passa: quan un CD o un DVD s’espatlla el que és habitual és que és perdi tota la informació que conté. Tota!

Què s’ha de fer per preservar digitalment informació per als pròxims cent anys? Encara no ho sabem, però ben segur que la majoria dels llibres actuals i dels segles passats encara es podran llegir.

Però com diuen al Mit, “panic is not in order”, solament hem d’anar copiant els suports vells en suports nous... A sobre de la feinada, els “ladrones” estaran contents perquè ens continuaran robant amb el cànon.

Microsoft en grans sevidors?

Aquesta setmana hem conegut que la nova versió de programari per a servidors “Windows Server 2003 Compute Cluster Edition”, destinada a instal·lacions molt grans, no funcionarà amb els xips Itanium d’Intel.

És una mala notícia per a aquest xip, una més, que fa preveure-li un futur complicat. Fa deu anys que Intel i HP van començar a desenvolupar-lo amb la intenció de dominar el mercat de processadors, com a part de la seva estratègia, anomenada IA-64, per superar els processadors CISC i RISC.

Però el que trobo més interessant d’aquest article és la renúncia de Microsoft. De fet Itanium es l’únic xip que podia permetre-li competir amb Linux en la gama dels servidors molt grans, ara mateix dominada per processadors d’IBM, HP i Sun.

Algú es pot imaginar el superordinador de la UPC amb Windows? Dels 2292 blades, un 10% estaria penjat i un altre 10% estaria rebotant, o sigui que uns 458 ordinadors no estarien operatius. No vull ni pensar com hauria de ser la instal·lació d’un service pack!

A Microsoft deuen d’haver pensat, pels clusters que anem a vendre, millor ens estalviem la portabilitat a Itanium.