La importància dels estàndards

A l’article anterior, potser dono per suposat que tothom sap què és un estàndard (fins i tot dono per suposat que jo sé el que són...)

D’estàndards solament n’hi ha d’un tipus: els oberts. Un grup de gent, empreses, organismes, el que sigui, es reuneixen, decideixen com ha de ser l’estàndard i el publiquen perquè qui vulgui fer-lo servir, ho faci. Estàndard no és sinònim d’èxit. Hi ha estàndards que ningú no fa servir. Però aquest és un altre tema.

“Els estàndards oberts són especificacions accessibles públicament per aconseguir una fita específica. Deixant que tothom utilitzi un estàndard s’incrementa la compatibilitat entre diferents components de programari i maquinari, ja que permetem que qualsevol amb els coneixements tècnics necessaris pugui implementar una solució que pugui treballar conjuntament amb una altra.”

Els anomenats estàndards de mercat, estàndards de facto etc. no són estàndards. Normalment el que passa és que un producte o una empresa han copat majoritàriament un mercat. Per les raons que siguin. I com que el mercat és així, les empreses que tenen aquest domini, el volen seguir tenint, i s’inventen això dels “estandares de uso generalizado”.

Aquest és un dels avantatges que aporta la utilització dels estàndards:

“Independència del proveïdor
L’Administració especifica les seves necessitats de manera que qualsevol empresa que compleixi els requisits pot prestar els serveis demanats. En el cas del programari propietari estem lligats al proveïdor de la solució, però en el cas del PL ens trobem amb un mercat amb un règim de competència on podem escollir el proveïdor més indicat per a la nostra solució, o canviar de proveïdor en el futur sense haver de canviar de solució implantada (evitant així els costos associats al canvi).”

Un exemple de fa pocs dies del que representa no fer servir estàndards oberts:

“El Consell Rector de l’Institut Municipal d'Informàtica de Barcelona (IMI) ha acordat comprar sis mil llicències del paquet Microsoft Office 07 per 524.000 euros per tal de renovar els paquets ofimàtics dels treballadors de l'ajuntament, que ja tenen deu anys (Office 97)”

Però la clau la trobem a com han intentat justificar la compra des de l’IMI:

“D'una altra banda però, fonts de l'IMI han dit a VilaWeb que, malgrat que l'Open Office és gratuït i no caldria pagar llicències, començar a fer-lo servir ara seria molt més car que no comprar les llicències de Microsoft Office 07. Hi ha una vuitantena d'aplicacions que fan servir els treballadors municipals que funcionen amb el paquet ofimàtic de Microsoft i s'haurien d'adaptar de cop per a l'Open Office, cosa que caldria pagar.”

És a dir. L’Ajuntament compra programari tancat que no fa servir cap tipus d’estàndard, i després, com que sortiria molt car canviar a un altre programari perquè tenen aplicacions que solament funcionen amb aquest programari tancat, continua comprant el mateix tipus de programari. Però el que encara ho fa tot més incomprensible és que, les dues primeres cites estan tretes d’una guia sobre el programari lliure que publica Localret, un consorci del qual és membre l’Ajuntament de Barcelona! Ni llegeixen ni són conseqüents amb el que publiquen!

Els senadors i els estàndards

L’organització Save the Children ha publicat un esfereïdor informe on ens explica una realitat que potser no voldríem saber. Més de 200 milions de nens, amb edats entre els 5 i els 17 anys treballen. Més de la meitat fan treballs perillosos per a la seva vida i més de 8 milions viuen en condicions d’esclavitud. La veritat és que no és un web agradable de visitar. A la vista d’aquestes dades podem afirmar que per a milions de nens, el seu estàndard de vida és el treball i, per a molts milions també, l’esclavitud.

Vaig llegir fa uns dies, aquí i aquí, que els nostres senadors van aprovar diverses modificacions a la LAECAP, i no em consta que ningú digués res en contra, en les que es diu textualment:

“...y a nivel de interoperabilidad técnica, en el uso de protocolos abiertos, interfaces abiertos o estándares abiertos, así como, en su caso o de forma complementaria, los estándares que sean de uso generalizado por los ciudadanos...”

Segur que, si s’hagués parlat dels drets dels infants no se’ls hauria acudit redactar res semblant

“...deberán ir a la escuela, o en su caso o de forma complementaria, los estándares que sean de uso generalizado por los niños”

I si s’hagués parlat sobre els sistemes de govern, tampoc no haurien dit:

“... la democracia, así como, en su caso o de forma complementaria, los estándares que sean de uso generalizado por los ciudadanos”

Perquè en moltes regions importants del planeta, l’estàndard d’ús generalitzat són les dictadures.

Que una situació, un producte, qualsevol cosa, sigui d’ús generalitzat no el converteix en un estàndard, ni legitima que sigui bo ni correcte. És clar que quan arribem al programari, sembla que els nostres representants polítics no en tenen ni la més remota idea. Però on són els informàtics que segur que militen a molts partits? Tampoc no en tenen ni idea? També són analfabets digitals, aquests informàtics?

Treure la pols

Fa dies que tinc ganes de treure-li la pols al bloc. No puc prometre res. No sé si les ganes em duraran dos dies, o tornaré a escriure mes assíduament. Ja veurem :)

Impressions del viatge

Fa anys que volíem anar a fer aquest viatge, però sempre havíem cregut que era millor fer-ho fora de temporada, que a l’estiu havia de ser molt dur. Però les oportunitats de fer vacances fora de l’agost són difícils. I finalment vam poder fer-ho aquest febrer.

El viatge va tenir tres parts molt diferenciades: Nàpols, les ruïnes romanes de Pompeia i Herculano (i algunes altres més, que per això és Itàlia) i la costa amalfitana.

Un dels inconvenients de fer un viatge a l’hivern és que el temps no serà bo. Els primers dies a Nàpols van ser amb molta pluja.

Nàpols és la demostració que l’anarquia és possible sense que ningú en surti ferit, almenys, greument, i especialment en qüestions de trànsit. Com que anàvem previnguts vam agafar hotel a Pompeia i anàvem a Nàpols amb els trens de la Circunvesuviana. Una mena de Ferrocarrils de la Generalitat, però bruts, vells i que quan agafen velocitat sembla que es desintegraran. Ara, que ja els voldria Renfe perquè anaven sempre puntuals i sense problemes. A Nàpols, quan et trobes algú aturat en un semàfor (no importa si està verd o vermell) quasi segur que és un turista. Els carrers s’han de travessar amb pas decidit, i els cotxes i motos, que no s’aturaran, es limitaran a esquivar-te. El caos aparent és monumental, i els embussos de trànsit són permanents. Conclusió, no s’ha d’agafar el cotxe a Nàpols. El menjar, com a tota Itàlia és excel•lent.

Pompeia i Herculà són una meravella. De vegades has sentit parlar tant d’una cosa, que quan la veus penses que no n’hi havia per a tant. Doncs no és el cas: són increïbles. Dos ciutats que van quedar colgades per l’explosió del Vesubi l’any 72 i que van arribar a la nostra època molt ben conservades perquè havien quedat amagades. Especialment les pintures: cases amb les parets pintades i decorades, etc.

La costa amalfitana és com un paradís. Uns pobles preciosos amb unes carreteres revirades i estretes, on la gent del país va cagant llets. Si ja ens costava trobar lloc on aparcar, no vull pensar com ha de ser a l’estiu. Els pobles com Positano, Amalfi, Ravello són costeruts i plens d’escales. Vam veure que quan s’anuncia una casa, per llogar o per vendre, diuen el nombre de graons fins al carrer transitable més proper!

Novetats i vacances

Aquestes darreres setmanes han passat moltes coses. En primer lloc he canviat de feina, començo demà dilluns, i estic molt i molt il·lusionat. Continuaré lligat al món d’Internet però menys al de la tecnologia. Crec que ha sigut un molt bon canvi.

També ha passat, i és una pura coincidència amb l’anterior, que he pogut fer unes vacances fora de temporada (són les millors, perquè hi ha molt pocs turistes :). Hem anat a un lloc on feia força temps que hi volíem anar: Nàpols i la Costa Amalfitana. Faré un petit article i us explicaré què tal, però ja us avanço que és un lloc increïble i que val molt la pena anar-hi.

Cultura i mercat

Quan es tracta de drets d’autor, propietat intel•lectual i coses similars és cultura. Quan es tracta de dir per què una obra és en castellà, és un tema de mercat. De l’entrevista al director de Grease, Ricardo Reguant, a La Vanguardia:

- ¿Por qué el 'Grease' del Victoria es en castellano?
- Porque nos abre más puertas. El musical tiene un presupuesto enorme. Una versión en catalán habría tenido un coste menor y hubiera durado menos tiempo. Además, algunos actores son de fuera de Catalunya, empezando por los protagonistas: Carlos Solano (Danny) es de Madrid y María Adamuz (Sandy) es de Málaga.

- Pero usted ha hecho otros musicales en catalán. Y en Cataluña tenemos otras compañías que programan en nuestra lengua.
- Cierto, "Memory" duró dos años y medio en cartel y tuvo éxito. Pero a Dagoll Dagom sólo le ha salido a cuenta "Mar i cel".

- Le da poca cuerda al catalán...
- Cada vez hay más castellanoparlantes en Catalunya. Nuestro público viene de muchas partes de España y del resto del mundo. Son turistas que si ven programado un musical en catalán no acuden. Es una cuestión de mercado.

La ferralla de Clickair!

A La Vanguardia del diumenge hi ha un article que parla sobre l’antiguitat dels avions de diferents companyies aèries tot explicant que les anomenades de baix cost, “low cost”, són les que acostumen a tenir els avions més nous. Vueling encapçala l’estadística amb 16 avions amb una mitjana d’antiguitat d’un any i mig. Que siguin nous no ajuda a la puntualitat, però aquest és un altre tema. Després de les de baix cost vénen les empreses tradicionals, com Iberia, amb 151 avions amb una mitjana d’edat de més de set anys, però hi ha una empresa que trenca les tendències i les estadístiques. L’empresa que té una antiguitat mitjana més gran de totes, més de 14 anys de mitjana per avió, és com us podeu imaginar pel títol d’aquest article Clickair.

Aquest munt de ferralla és l’aposta d’Iberia per Barcelona. Els trastos vells cap a Barcelona i amb una empresa de baix cost! Té nassos el tema. I a sobre, sembla que es volen quedar amb la nova terminal del Prat.

Va de llibres

Una de les característiques de l’anomenat Web 2.0 són les xarxes socials. Xarxes que es formen al voltant d’un servei o interès comú. Un bon exemple és flickr al voltant de la fotografia.

Però no m’esperava trobar aplicacions web 2.0 com Shelfari. És el que té de bo la creativitat, que et trobes davant de coses que et fan pensar en la imaginació dels qui ho van pensar. Doncs bé, Shelfari és una xarxa social al voltant dels llibres. Crees el teu compte, introdueixes els teus llibres i el Shelfari t’informa de sobre quins llibres dels que tens hi ha discussions, converses o opinions d’altres usuaris. També et presenta una relació d’usuaris que tenen algun llibre dels teus. Com tot, es pot fer servir com a catàleg online dels teus llibres, i no participar de la xarxa social.

Els problemes venen quan intentes introduir els llibres. Per l’ISBN me n’ha trobat molt poquets. Creia que llibres en català no me’n trobaria cap i me n’ha trobat un de l’any de la picor d’en Cesc! Crec que és una limitació molt important (no sé si existeix una base de dades mundial dels ISBN).

Un altre web amb una orientació similar, i que no he tingut gaire temps de provar, és Library Thing, que sembla molt més gran, però amb una interfície menys atractiva. Però és que encara n’hi ha més!

Encara que els llibres siguin analògics, i tinguin els seus defensors, tenen molt de sentit aplicacions com aquesta.

La foto és d’una llibreria petita i acollidora d’Amsterdam.

Els fabricants de botons

El tex següent es verídic (si més no, en podeu llegir un trosset més llarg aquí):

El govern, indignat amb que una innovació pugui amenaçar una industria establerta, imposa una multa als ...(1) Però els guardians del gremi ...(2) encara no estan satisfets. Exigeixen el dret de buscar a les llars de la gent i als seus armaris i multar-los i fins hi tot arrestar-los al carrer si se’ls veu en possessió d’aquestes mercaderies subversives.

La última demanda de la SGAE? CD’s comprats al top manta? Pel•lícules o música baixades amb l’e-mule? Doncs res d’això. Sembla que cap allà pel segle 17 el (2) gremi de fabricants de botons volien demandar, empresonar i el que fos als que van gosar de (1) fabricar botons de roba. Sembla increïble?

De gremis ja no en tenim (podríem parlar dels col·legis professionals, però és un altre tema). Quant li queda a la SGAE i d’altres paràsits?

Ràdio Exitfm.cat

Ahir llegia a no sé on (si no, hi posaria l’enllaç) que obre una ràdio a Internet en català: Exitfm. L’he anat a veure, més ben dit a escoltar-la, i no he pogut. Han fet un web tot en flash en el qual no he pogut navegar, ni escoltar la ràdio. Segurament només funciona amb l’Internet Explorer, però no amb altres navegadors. Quina llàstima no poder fer-ho, i quina llàstima que encara es facin webs tan limitats.