Més fotos del Piromusical i del Correfoc

Piromusical

Correfoc de la Mercè

Correfoc de la Mercè

Els que em coneixeu ja sabeu que m’agrada el correfoc. Sempre que puc vaig al de La Mercè a fer fotos, encara que l’any passat vaig cremar la meva càmera (no és una metàfora). Ara potser hi vaig amb una mica més de compte, però no em puc estar de fer les fotos des de dins. I és que el correfoc des de lluny no és el mateix, no?

La primera foto és del correfoc de la Mercè d’ahir i l’altre és del correfoc de les festes de Sants.

Pluja a Palma

Bicing

Ahir em vaig emocionar! Per fi vaig rebre la meva targeta del bicing després de mes i mig d’espera, sense comptar l’agost.

S’ha escrit molt, i s’escriurà, sobre el bicing. Es podria fer una tesi doctoral sobre com fer d’una bona idea i d’una millor acollida, una inesgotable font de crítiques i de problemes. Si tota iniciativa dels polítics el que busca és tenir èxit i atraure vots, aquesta sembla que més aviat no ho farà, encara que d’èxit sí que en té.

Tot sembla indicar que els “gestors” municipals volen desinflar el bicing, i que el seu èxit no continuï, que llavors la gent ja es cansarà i baixarà el nombre dels que s’hi han apuntat. I és que, tenir èxit, passi, però si dona feia, ep!, que no pot ser.

Si les infraestructures per la bici a Barcelona són minses, amb el bicing encara més.

Ara s’ha aprovat una nova reglamentació de l’ús de la bicicleta, que també ha generat moltes crítiques. Pel que sé, crec que tampoc n’hi ha per tant, i a tot arreu on hi ha bicicletes, hi ha normatives similars. A Amsterdam, que s’acostuma a posar com exemple de paradís de l’anar en bici per la ciutat, i és que tenen una xarxa de carril bici increïblement gran, també et poden multar per anar sense llum!

Masia Freixa

La Masia Freixa, a Terrassa, sempre m'ha fascinat!

Fotografia

Com que sembla que em costa tornar a escriure, o ressuscitar aquest bloc, però si que vaig pujant fotografies a flickr, aprofitaré per també penjar-les aquí.

El cap de setmana passat vaig anar a Palma i vaig fer unes quantes fotos. Feia molts anys que no hi anava. Aquesta foto és del claustre oval de Sant Antoniet, al carrer de Sant Miquel.

La importància dels estàndards

A l’article anterior, potser dono per suposat que tothom sap què és un estàndard (fins i tot dono per suposat que jo sé el que són...)

D’estàndards solament n’hi ha d’un tipus: els oberts. Un grup de gent, empreses, organismes, el que sigui, es reuneixen, decideixen com ha de ser l’estàndard i el publiquen perquè qui vulgui fer-lo servir, ho faci. Estàndard no és sinònim d’èxit. Hi ha estàndards que ningú no fa servir. Però aquest és un altre tema.

“Els estàndards oberts són especificacions accessibles públicament per aconseguir una fita específica. Deixant que tothom utilitzi un estàndard s’incrementa la compatibilitat entre diferents components de programari i maquinari, ja que permetem que qualsevol amb els coneixements tècnics necessaris pugui implementar una solució que pugui treballar conjuntament amb una altra.”

Els anomenats estàndards de mercat, estàndards de facto etc. no són estàndards. Normalment el que passa és que un producte o una empresa han copat majoritàriament un mercat. Per les raons que siguin. I com que el mercat és així, les empreses que tenen aquest domini, el volen seguir tenint, i s’inventen això dels “estandares de uso generalizado”.

Aquest és un dels avantatges que aporta la utilització dels estàndards:

“Independència del proveïdor
L’Administració especifica les seves necessitats de manera que qualsevol empresa que compleixi els requisits pot prestar els serveis demanats. En el cas del programari propietari estem lligats al proveïdor de la solució, però en el cas del PL ens trobem amb un mercat amb un règim de competència on podem escollir el proveïdor més indicat per a la nostra solució, o canviar de proveïdor en el futur sense haver de canviar de solució implantada (evitant així els costos associats al canvi).”

Un exemple de fa pocs dies del que representa no fer servir estàndards oberts:

“El Consell Rector de l’Institut Municipal d'Informàtica de Barcelona (IMI) ha acordat comprar sis mil llicències del paquet Microsoft Office 07 per 524.000 euros per tal de renovar els paquets ofimàtics dels treballadors de l'ajuntament, que ja tenen deu anys (Office 97)”

Però la clau la trobem a com han intentat justificar la compra des de l’IMI:

“D'una altra banda però, fonts de l'IMI han dit a VilaWeb que, malgrat que l'Open Office és gratuït i no caldria pagar llicències, començar a fer-lo servir ara seria molt més car que no comprar les llicències de Microsoft Office 07. Hi ha una vuitantena d'aplicacions que fan servir els treballadors municipals que funcionen amb el paquet ofimàtic de Microsoft i s'haurien d'adaptar de cop per a l'Open Office, cosa que caldria pagar.”

És a dir. L’Ajuntament compra programari tancat que no fa servir cap tipus d’estàndard, i després, com que sortiria molt car canviar a un altre programari perquè tenen aplicacions que solament funcionen amb aquest programari tancat, continua comprant el mateix tipus de programari. Però el que encara ho fa tot més incomprensible és que, les dues primeres cites estan tretes d’una guia sobre el programari lliure que publica Localret, un consorci del qual és membre l’Ajuntament de Barcelona! Ni llegeixen ni són conseqüents amb el que publiquen!

Els senadors i els estàndards

L’organització Save the Children ha publicat un esfereïdor informe on ens explica una realitat que potser no voldríem saber. Més de 200 milions de nens, amb edats entre els 5 i els 17 anys treballen. Més de la meitat fan treballs perillosos per a la seva vida i més de 8 milions viuen en condicions d’esclavitud. La veritat és que no és un web agradable de visitar. A la vista d’aquestes dades podem afirmar que per a milions de nens, el seu estàndard de vida és el treball i, per a molts milions també, l’esclavitud.

Vaig llegir fa uns dies, aquí i aquí, que els nostres senadors van aprovar diverses modificacions a la LAECAP, i no em consta que ningú digués res en contra, en les que es diu textualment:

“...y a nivel de interoperabilidad técnica, en el uso de protocolos abiertos, interfaces abiertos o estándares abiertos, así como, en su caso o de forma complementaria, los estándares que sean de uso generalizado por los ciudadanos...”

Segur que, si s’hagués parlat dels drets dels infants no se’ls hauria acudit redactar res semblant

“...deberán ir a la escuela, o en su caso o de forma complementaria, los estándares que sean de uso generalizado por los niños”

I si s’hagués parlat sobre els sistemes de govern, tampoc no haurien dit:

“... la democracia, así como, en su caso o de forma complementaria, los estándares que sean de uso generalizado por los ciudadanos”

Perquè en moltes regions importants del planeta, l’estàndard d’ús generalitzat són les dictadures.

Que una situació, un producte, qualsevol cosa, sigui d’ús generalitzat no el converteix en un estàndard, ni legitima que sigui bo ni correcte. És clar que quan arribem al programari, sembla que els nostres representants polítics no en tenen ni la més remota idea. Però on són els informàtics que segur que militen a molts partits? Tampoc no en tenen ni idea? També són analfabets digitals, aquests informàtics?