Bicing

Ahir em vaig emocionar! Per fi vaig rebre la meva targeta del bicing després de mes i mig d’espera, sense comptar l’agost.

S’ha escrit molt, i s’escriurà, sobre el bicing. Es podria fer una tesi doctoral sobre com fer d’una bona idea i d’una millor acollida, una inesgotable font de crítiques i de problemes. Si tota iniciativa dels polítics el que busca és tenir èxit i atraure vots, aquesta sembla que més aviat no ho farà, encara que d’èxit sí que en té.

Tot sembla indicar que els “gestors” municipals volen desinflar el bicing, i que el seu èxit no continuï, que llavors la gent ja es cansarà i baixarà el nombre dels que s’hi han apuntat. I és que, tenir èxit, passi, però si dona feia, ep!, que no pot ser.

Si les infraestructures per la bici a Barcelona són minses, amb el bicing encara més.

Ara s’ha aprovat una nova reglamentació de l’ús de la bicicleta, que també ha generat moltes crítiques. Pel que sé, crec que tampoc n’hi ha per tant, i a tot arreu on hi ha bicicletes, hi ha normatives similars. A Amsterdam, que s’acostuma a posar com exemple de paradís de l’anar en bici per la ciutat, i és que tenen una xarxa de carril bici increïblement gran, també et poden multar per anar sense llum!

Masia Freixa

La Masia Freixa, a Terrassa, sempre m'ha fascinat!

Fotografia

Com que sembla que em costa tornar a escriure, o ressuscitar aquest bloc, però si que vaig pujant fotografies a flickr, aprofitaré per també penjar-les aquí.

El cap de setmana passat vaig anar a Palma i vaig fer unes quantes fotos. Feia molts anys que no hi anava. Aquesta foto és del claustre oval de Sant Antoniet, al carrer de Sant Miquel.

La importància dels estàndards

A l’article anterior, potser dono per suposat que tothom sap què és un estàndard (fins i tot dono per suposat que jo sé el que són...)

D’estàndards solament n’hi ha d’un tipus: els oberts. Un grup de gent, empreses, organismes, el que sigui, es reuneixen, decideixen com ha de ser l’estàndard i el publiquen perquè qui vulgui fer-lo servir, ho faci. Estàndard no és sinònim d’èxit. Hi ha estàndards que ningú no fa servir. Però aquest és un altre tema.

“Els estàndards oberts són especificacions accessibles públicament per aconseguir una fita específica. Deixant que tothom utilitzi un estàndard s’incrementa la compatibilitat entre diferents components de programari i maquinari, ja que permetem que qualsevol amb els coneixements tècnics necessaris pugui implementar una solució que pugui treballar conjuntament amb una altra.”

Els anomenats estàndards de mercat, estàndards de facto etc. no són estàndards. Normalment el que passa és que un producte o una empresa han copat majoritàriament un mercat. Per les raons que siguin. I com que el mercat és així, les empreses que tenen aquest domini, el volen seguir tenint, i s’inventen això dels “estandares de uso generalizado”.

Aquest és un dels avantatges que aporta la utilització dels estàndards:

“Independència del proveïdor
L’Administració especifica les seves necessitats de manera que qualsevol empresa que compleixi els requisits pot prestar els serveis demanats. En el cas del programari propietari estem lligats al proveïdor de la solució, però en el cas del PL ens trobem amb un mercat amb un règim de competència on podem escollir el proveïdor més indicat per a la nostra solució, o canviar de proveïdor en el futur sense haver de canviar de solució implantada (evitant així els costos associats al canvi).”

Un exemple de fa pocs dies del que representa no fer servir estàndards oberts:

“El Consell Rector de l’Institut Municipal d'Informàtica de Barcelona (IMI) ha acordat comprar sis mil llicències del paquet Microsoft Office 07 per 524.000 euros per tal de renovar els paquets ofimàtics dels treballadors de l'ajuntament, que ja tenen deu anys (Office 97)”

Però la clau la trobem a com han intentat justificar la compra des de l’IMI:

“D'una altra banda però, fonts de l'IMI han dit a VilaWeb que, malgrat que l'Open Office és gratuït i no caldria pagar llicències, començar a fer-lo servir ara seria molt més car que no comprar les llicències de Microsoft Office 07. Hi ha una vuitantena d'aplicacions que fan servir els treballadors municipals que funcionen amb el paquet ofimàtic de Microsoft i s'haurien d'adaptar de cop per a l'Open Office, cosa que caldria pagar.”

És a dir. L’Ajuntament compra programari tancat que no fa servir cap tipus d’estàndard, i després, com que sortiria molt car canviar a un altre programari perquè tenen aplicacions que solament funcionen amb aquest programari tancat, continua comprant el mateix tipus de programari. Però el que encara ho fa tot més incomprensible és que, les dues primeres cites estan tretes d’una guia sobre el programari lliure que publica Localret, un consorci del qual és membre l’Ajuntament de Barcelona! Ni llegeixen ni són conseqüents amb el que publiquen!

Els senadors i els estàndards

L’organització Save the Children ha publicat un esfereïdor informe on ens explica una realitat que potser no voldríem saber. Més de 200 milions de nens, amb edats entre els 5 i els 17 anys treballen. Més de la meitat fan treballs perillosos per a la seva vida i més de 8 milions viuen en condicions d’esclavitud. La veritat és que no és un web agradable de visitar. A la vista d’aquestes dades podem afirmar que per a milions de nens, el seu estàndard de vida és el treball i, per a molts milions també, l’esclavitud.

Vaig llegir fa uns dies, aquí i aquí, que els nostres senadors van aprovar diverses modificacions a la LAECAP, i no em consta que ningú digués res en contra, en les que es diu textualment:

“...y a nivel de interoperabilidad técnica, en el uso de protocolos abiertos, interfaces abiertos o estándares abiertos, así como, en su caso o de forma complementaria, los estándares que sean de uso generalizado por los ciudadanos...”

Segur que, si s’hagués parlat dels drets dels infants no se’ls hauria acudit redactar res semblant

“...deberán ir a la escuela, o en su caso o de forma complementaria, los estándares que sean de uso generalizado por los niños”

I si s’hagués parlat sobre els sistemes de govern, tampoc no haurien dit:

“... la democracia, así como, en su caso o de forma complementaria, los estándares que sean de uso generalizado por los ciudadanos”

Perquè en moltes regions importants del planeta, l’estàndard d’ús generalitzat són les dictadures.

Que una situació, un producte, qualsevol cosa, sigui d’ús generalitzat no el converteix en un estàndard, ni legitima que sigui bo ni correcte. És clar que quan arribem al programari, sembla que els nostres representants polítics no en tenen ni la més remota idea. Però on són els informàtics que segur que militen a molts partits? Tampoc no en tenen ni idea? També són analfabets digitals, aquests informàtics?

Treure la pols

Fa dies que tinc ganes de treure-li la pols al bloc. No puc prometre res. No sé si les ganes em duraran dos dies, o tornaré a escriure mes assíduament. Ja veurem :)

Impressions del viatge

Fa anys que volíem anar a fer aquest viatge, però sempre havíem cregut que era millor fer-ho fora de temporada, que a l’estiu havia de ser molt dur. Però les oportunitats de fer vacances fora de l’agost són difícils. I finalment vam poder fer-ho aquest febrer.

El viatge va tenir tres parts molt diferenciades: Nàpols, les ruïnes romanes de Pompeia i Herculano (i algunes altres més, que per això és Itàlia) i la costa amalfitana.

Un dels inconvenients de fer un viatge a l’hivern és que el temps no serà bo. Els primers dies a Nàpols van ser amb molta pluja.

Nàpols és la demostració que l’anarquia és possible sense que ningú en surti ferit, almenys, greument, i especialment en qüestions de trànsit. Com que anàvem previnguts vam agafar hotel a Pompeia i anàvem a Nàpols amb els trens de la Circunvesuviana. Una mena de Ferrocarrils de la Generalitat, però bruts, vells i que quan agafen velocitat sembla que es desintegraran. Ara, que ja els voldria Renfe perquè anaven sempre puntuals i sense problemes. A Nàpols, quan et trobes algú aturat en un semàfor (no importa si està verd o vermell) quasi segur que és un turista. Els carrers s’han de travessar amb pas decidit, i els cotxes i motos, que no s’aturaran, es limitaran a esquivar-te. El caos aparent és monumental, i els embussos de trànsit són permanents. Conclusió, no s’ha d’agafar el cotxe a Nàpols. El menjar, com a tota Itàlia és excel•lent.

Pompeia i Herculà són una meravella. De vegades has sentit parlar tant d’una cosa, que quan la veus penses que no n’hi havia per a tant. Doncs no és el cas: són increïbles. Dos ciutats que van quedar colgades per l’explosió del Vesubi l’any 72 i que van arribar a la nostra època molt ben conservades perquè havien quedat amagades. Especialment les pintures: cases amb les parets pintades i decorades, etc.

La costa amalfitana és com un paradís. Uns pobles preciosos amb unes carreteres revirades i estretes, on la gent del país va cagant llets. Si ja ens costava trobar lloc on aparcar, no vull pensar com ha de ser a l’estiu. Els pobles com Positano, Amalfi, Ravello són costeruts i plens d’escales. Vam veure que quan s’anuncia una casa, per llogar o per vendre, diuen el nombre de graons fins al carrer transitable més proper!

Novetats i vacances

Aquestes darreres setmanes han passat moltes coses. En primer lloc he canviat de feina, començo demà dilluns, i estic molt i molt il·lusionat. Continuaré lligat al món d’Internet però menys al de la tecnologia. Crec que ha sigut un molt bon canvi.

També ha passat, i és una pura coincidència amb l’anterior, que he pogut fer unes vacances fora de temporada (són les millors, perquè hi ha molt pocs turistes :). Hem anat a un lloc on feia força temps que hi volíem anar: Nàpols i la Costa Amalfitana. Faré un petit article i us explicaré què tal, però ja us avanço que és un lloc increïble i que val molt la pena anar-hi.

Cultura i mercat

Quan es tracta de drets d’autor, propietat intel•lectual i coses similars és cultura. Quan es tracta de dir per què una obra és en castellà, és un tema de mercat. De l’entrevista al director de Grease, Ricardo Reguant, a La Vanguardia:

- ¿Por qué el 'Grease' del Victoria es en castellano?
- Porque nos abre más puertas. El musical tiene un presupuesto enorme. Una versión en catalán habría tenido un coste menor y hubiera durado menos tiempo. Además, algunos actores son de fuera de Catalunya, empezando por los protagonistas: Carlos Solano (Danny) es de Madrid y María Adamuz (Sandy) es de Málaga.

- Pero usted ha hecho otros musicales en catalán. Y en Cataluña tenemos otras compañías que programan en nuestra lengua.
- Cierto, "Memory" duró dos años y medio en cartel y tuvo éxito. Pero a Dagoll Dagom sólo le ha salido a cuenta "Mar i cel".

- Le da poca cuerda al catalán...
- Cada vez hay más castellanoparlantes en Catalunya. Nuestro público viene de muchas partes de España y del resto del mundo. Son turistas que si ven programado un musical en catalán no acuden. Es una cuestión de mercado.

La ferralla de Clickair!

A La Vanguardia del diumenge hi ha un article que parla sobre l’antiguitat dels avions de diferents companyies aèries tot explicant que les anomenades de baix cost, “low cost”, són les que acostumen a tenir els avions més nous. Vueling encapçala l’estadística amb 16 avions amb una mitjana d’antiguitat d’un any i mig. Que siguin nous no ajuda a la puntualitat, però aquest és un altre tema. Després de les de baix cost vénen les empreses tradicionals, com Iberia, amb 151 avions amb una mitjana d’edat de més de set anys, però hi ha una empresa que trenca les tendències i les estadístiques. L’empresa que té una antiguitat mitjana més gran de totes, més de 14 anys de mitjana per avió, és com us podeu imaginar pel títol d’aquest article Clickair.

Aquest munt de ferralla és l’aposta d’Iberia per Barcelona. Els trastos vells cap a Barcelona i amb una empresa de baix cost! Té nassos el tema. I a sobre, sembla que es volen quedar amb la nova terminal del Prat.