Fotografia digital: HDR

HDR són les sigles de High Dynamic Range, encara que per fer les coses diferents, explicaré primer com fer-ho i potser després la teoria.

Per fer fotografies en HDR fa falta una càmera digital que tingui la possibilitat de fer el que en anglès es diu “bracketing”⁽¹⁾ i no sabria com dir-ho en català (a la meva Canon hi és amb les sigles BKT). Es tracta de fer, com a mínim⁽²⁾, tres fotografies consecutives del mateix motiu, però amb diferents paràmetres d’exposició⁽³⁾: subexposada (-2ev), normal, i sobreexposada (+2ev). El bracketing ja existia a les càmeres analògiques i es feia servir quan les condicions d’il·luminació eren difícils, per assegurar que alguna fotografia quedaria bé. El que s’aconsegueix d’aquesta manera és tenir detall a les llums (a la subexposada) i les ombres (a la sobreexposada), a més a més de l’exposició normal.

Quan ja tinguem les tres fotografies ens fa falta un programa per fer el tractament d’HDR, que el que fa és processar les tres imatges per obtenir-ne una de sola amb tota la informació. Jo conec i he fet servir el que porta el Photoshop CS (encara que no és gaire bo des del meu punt de vista) i el Photomatix, que és el que faig servir habitualment. Tots dos únicament per a Windows. Em falta per investigar el programari lliure, que en Pere m’ha posat sobre la pista d’algun, però encara no ho he fet.

La imatge en HDR és poc usable directament, perquè no hi ha monitors que puguin visualitzar-la, i el que veurem al monitor del nostre ordinador és, si fa o no fa, una fotografia similar a les normals o LDR (low dynamic range). Llavors entra en joc la segona part del procés, el “tone mapping”⁽⁴⁾, que passa la fotografia d’HDR a LDR mapejant les diferències de contrast i llum, en tons diferents. És aquesta part la que ens permetrà obtenir resultats molt diferents. Des de fotografies molt realistes, que solament un expert notarà que estan fetes amb HDR, fins a imatges molt “diferents” a les normals pels colors, el contrast, etc.

La utilització de Photomatix és força intuïtiva. Al seu web es pot descarregar una versió d’avaluació funcional, però que et deixa el nom del programa a les imatges.

Com descobrireu si feu HDR, és molt important que les tres o més fotografies surtin ben alineades, per això és quasi imprescindible fer servir un trespeus, o fer com jo faig sovint, cercar qualsevol lloc on es pugui recolzar la càmera, una paret, un arbre, qualsevol cosa.

Podeu veure totes les que he publicat a flickr fent servir aquesta tècnica amb resultats molt diferents.

(1) Si la càmera no té l’opció de fer bracketing però sí pot fer exposicions manuals, també es podria fer, fent els ajustos necessaris, però resulta molt complicat. (2) Hi ha qui diu que millor més imatges, i hi ha càmeres que permeten configurar 5 o més exposicions. Jo crec que amb 3 és suficient. (3) He fet alguna prova reduint, a -1ev,0ev,+1ev, però crec que -2ev,0ev,+2ev és la millor configuració (4) Alguns diuen que s’hauria de dir Tone Mapping en comptes de HDR.

Tags: fotografia, fotografia digital, hdr

La guerra no és mai la resposta

No era la meva intenció escriure sobre el que ara passa al pròxim orient. És un tema extraordinàriament complex. I molt trist. Però l’article de l’amic Pere m’ha fet decidir.

La guerra no és mai la resposta.

De nou, al pròxim orient, veiem com la guerra és l’idioma comú. L’únic que entenen totes les parts implicades. Ningú, cap dels bàndols i faccions enfrontats té raó ni justificació. Però jo penso sovint en l’holocaust quan veig el que allà passa. Com és possible que el poble jueu que va patir l’intent d’extermini per part dels nazis, actuï d’aquesta manera amb els palestins? Torno a dir que ningú no té cap justificació per matar innocents. Però també és normal posar-se de part dels dèbils, dels pobres, dels desemparats, i aquests no són els jueus, que tenen un exèrcit poderosíssim i estan recolzats i armats per la primera potència mundial, els EUA.

Perdoneu-me si sóc un sentimental, però si he d’escollir, ho faré pel que llença pedres i no pel que llença míssils. No em posaré del costat, però, dels que fan esclatar un autobús de gent que va a la feina. Però sí em sentiré proper del pagès palestí que li expropien les terres, o millor dir li roben, per construir-hi cases o un mur vergonyós.

El problema són les llengües?

Un dels blocs sobre programari lliure que llegeixo és “La Pastilla Roja”. M’agrada especialment perquè és molt pragmàtic i coneix la realitat del món del programari, lliure o no, en primera persona.

La setmana passada també comentava sobre la dificultat de clonar el Silycon Valley per crear un Silici Vall a Barcelona. Posa el seu punt central en la diferència de mida dels mercats, si comparem els PIB, el de l’estat de Califòrnia és superior al d’Espanya, i conclou que no hi ha prou mercat perquè les empreses de tecnologia catalanes puguin créixer i crear una Vall del Silici.

On crec que encerta de ple és quan diu que:

Yo creo que lo mejor que se puede hacer con las ayudas a la I+D es tirarlas a un vertedero nuclear y, en cambio, concentrarse en crear demanda de productos tecnológicamente punteros. Esta demanda no puede ser únicamente nacional, ya que el mercado español es al menos 10 veces más pequeño que el mercado interno americano.

Los americanos no necesitan de forma imperiosa internacionalizarse para crecer, pero en España cualquier start-up con aspiraciones debe mirar al mercado global desde el principio.

No comparteixo però que “Hace falta ser muy corto de vista para andar potenciando Cataluña (y yo soy catalán) como zona geográfica diferenciada de España... los inversores americanos a duras penas saben dónde está España, y, por consiguiente, mucho menos Cataluña. Todo el trapicheo político autonómico y estatutario no beneficia en nada la captación de capitales extrangeros.”

I vull lligar aquests comentaris amb el que deia en aquest sentit Paul Grahan:

"La UE va ser dissenyada parcialment per simular un gran mercat domèstic. El problema és que els seus habitants encara parlen molts idiomes diferents. Llavors una startup a Suècia és encara en desavantatge relativa davant d’una dels EUA, perquè ells s’han d’encarregar de la internacionalització des del començament”

Totes aquestes llengües el que mostren és l’existència de cultures diferents. Una riquesa enorme. És un problema tenir un mercat compost de moltes cultures diferents? És millor llavors tenir un mercat més uniforme i pla? En definitiva és millor (o en tot cas més rendible) formar part d’un mercat més pobre culturalment?

Ara em vénen el cap les frases de “Pensa en global i actua en local” que representa la globalització i “Pensa en local i actua globalment” d’en Manuel Castells.

Ganes de vacances

Aquesta calor fa venir ganes de mar i de vacances, i com que encara falten unes setmanes he canviat el baner del bloc per un de més estiuenc.

Atrapat al Mythical Man-Month

Sí. De vegades sembla que tot ja està escrit. Quan un projecte es retarda, i ja es veu que no s’arribarà a la data d’entrega, molt sovint es cau en l’error d’afegir-hi més persones, el que encara acaba suposant un endarreriment més gran. És l’error de creure que si està previst que una cosa la pugui fer una persona en sis mesos, sis persones la podran fer en un mes. Com podeu llegir en aquest article de la wikipedia, algú ja ha escrit que:

“Assignar més programadors a un projecte que va per sota del planificat encara el retardarà més, degut al temps requerit pels nous programadors per aprendre sobre el nou projecte i per l’elevat increment de la comunicació”

El títol del llibre: “The Mythical Man-Month” (El mític home-mes). I no ho va escriure ahir. Fa 31 anys!

I continua l’article:

La tendència dels gestors de repetir aquests errors va portar a Brooks a fer broma dient-li al llibre “La Bíblia de l’Enginyeria del Programari” perquè “tothom el llegeix però ningú no en fa cas!”

Tags: programari

Una estona al Bar del Pi

Amb la fal·lera modernitzadora i l’afany pel disseny ja no queden a Barcelona gaires bars com el Bar del Pi. A més a més, el seu altell és un lloc perfecte per passar una estona veient la gent a la seva barra. I també fer algunes fotos.

La majoria de les fotos les vaig fer seguint una tècnica que és diu HDR (High Dynamic Range), que un dia d’aquests us explicaré com la faig servir.

Tags: Barcelona, fotografia, hdr, bar del pi

Red Hat demandat per infringir una pantent

Un nou exemple de com s’utilitzen i per a què serveixen les patents de programari:

Hibernate, un programari lliure dels més coneguts al món del desenvolupament en Java, que ofereix persistència als objectes d’aplicació, que es va integrar amb Jboss, que posteriorment va ser comprat per Red Hat, ha sigut demandat per violació de patent. L’empresa demandant desenvolupava (des del 2003 que no l’actualitza) un programari semblant, però fins que Hibernate no ha anat a parar a una empresa amb diners, com Red Hat, no ha interposat la demanda. É$ obvi què és el que persegueixen.

La mateixa patent que va se atorgada als EUA va ser denegada a la UE.

Vist a Barrapunto, Slashdot i un munt de llocs

De Web 2.0 a Empresa 2.0

Encara no sabem gaire bé que vol dir Web 2.0 i ja parlen de l’Empresa 2.0!

Si per Web 2.0 entenem aplicacions web que creen xarxa social i que busquen la participació de la gent i que aquesta comparteixi idees, documents, etc., per Empresa 2.0 haurem d’entendre aplicar aquestes tecnologies al món de l’empresa.

Per exemple, quin és el principal problema de les intranets corporatives de les empreses? La falta de participació. Sí, molts estareu pensant que molta gent no participa perquè el contingut de les intranets és mortalment avorrit, i és cert. Però també és cert que una de les assignatures pendents són les eines col·laboratives. O no funcionen, o són molt rígides i inflexibles o, més senzill, encara moltes empreses creuen que el correu electrònic és una eina col·laborativa quan certament és la seva antítesi.

Si alguna empresa de programari aconsegueix fer aplicacions basades en la web 2.0 per aplicar a les empreses pot tenir l’èxit assegurat. Per exemple, seria interessant que els comercials poguessin tenir un wiki on escriure i comentar quins problemes o virtuts tenen els productes que venen o per recollir les impressions dels clients, o una administració pública pot tenir les mateixes eines per col·laborar entre departaments o ... Del que es tracta és de traspassar les xarxes socials o funcionals que existeixen a les empreses a l’aplicació web, i convertir-la en una eina col·laborativa!

Microsoft està afegint capacitats col·laboratives, wikis, a les noves versions del seu Sharepoint Server. IBM està fent proves d’aplicació de les etiquetes (tags) a sistemes interns de categorització de contingut. O empreses com Socialtext, amb un nom ja prou explicatiu, també treballen en aquesta línia.

He llegit uns quants articles interessants a partir de RSS Intranet, on enllaça dos articles més, RSS: The new intranet protocol?, i Corporate America wakes up to Web 2.0, i d’aquest últim destacaria:

“... els nous productes estàndards del web podrien empènyer la gent a no fer servir més el correu electrònic per compartir documents i en lloc d’això col·laborar mitjançant llocs de treball compartits com les wikis”

Si més no, sona bé, no haver de rebre i enviar un munt de documents que finalment no se sap quina és l’última versió...

La propietat intel·lectual i el món digital

Finalment s’ha aprovat la reforma de la llei de la propietat intel·lectual que malauradament estableix un cànon a determinats suports digitals, com cd i dvd verges, reproductors de mp3, etc. Alguna cosa va canviant perquè fins i tot els diaris diuen que ha sigut una llei polèmica encara que no es nota gaire perquè no hi ha hagut cap polític que votés en contra. Quina ignorància la seva.

Per cada cd o dvd que compri, pagaré la meva part del cànon, llavors podré copiar el que vulgui? Diuen que no, però jo crec que mesures com aquesta fomenten encara més la còpia.

Encara que la CE sembla no tenir-ho del tot clar i ha obert un període de consultes sobre el tema dels cànons, que tenen una molt diferent aplicació als països que formen la UE.

I per què tot aquest embolic? Els músics sempre havien viscut, al llarg de la història, d’interpretar les seves creacions. Fins que fa unes quantes dècades uns avenços tecnològics els van permetre interpretar una vegada, enllaunar la seva música, i cobrar per vendre la llauna. Però ara, uns altres avenços tecnològics els han tornat a deixar allà on eren. Encara que no són els músics els perjudicats, com a molt solament uns quants, sinó les grans empreses discogràfiques. Per acabar-ho de complicar i com que la gestió dels drets a l’engròs, i no els drets en si mateixos, és un bon negoci, han sortit unes agències de recaptació privades: SGAE i similars, que volen un trosset del pastís. Però ai, el món digital els té preocupats perquè poden perdre el seu negoci. Els músics no el perdran perquè poden continuar cobrant de les actuacions, però per a tota la resta de paràsits sí que és un negoci perdut. Solució? Fer una campanya mediàtica intensa dient que qui no paga els drets d’autor és un pirata i roba! Parlar de la cultura i d’altres coses que no saben el que és, i sobretot, endegar una gran campanya legal, amb denúncies, reformes de lleis, etc., per major benefici, principalment, dels advocats.

Tot abans que reconèixer que el que fan es defensar les seves empreses i els seus beneficis, que la tecnologia ha deixat obsolets.

Tags: cànon

Fotografia o bloc

Fa un temps que escric al bloc amb molta menys freqüència. És una suma de factors diferents. Per una banda, trobo poques notícies sobre tecnologia que m’arribin a motivar, potser excepte les que tenen a veure amb temes com la propietat intel·lectual. El factor més decisiu és la falta de temps, sobre tot des que faig fotos a l’engròs i faig servir molt flickr. No he parlat gaire de fotografia al bloc, i potser sigui un bon moment de començar a fer-ho.

Per cert, no has vist les meves fotografies? Com es possible? :)

Tags: fotografia, bloc, flickr