La llarga cua de les formigues

La “cua llarga” és un terme fet servir en estadística i què millor que un text universitari(pdf) per explicar-ho:

“c)Les cues: si no hi ha simetria, és possible que un dels costats de l’histograma s’estengui molt més lluny que l’altre. En aquest cas direm que hi ha una cua en el costat més extens (anomenat cas de cua llarga) o que hi ha asimetria cap aquest mateix costat.”

Però aquest terme, es va fer popular a partir d’un article, “The Long Tail” de Chris Anderson, publicat a Wired, de lectura obligada, que en resum ve a dir que els productes que tenen una baixa demanada o tenen un volum baix de vendes poden col·lectivament tenir una part del mercat que rivalitza o supera els relativament pocs bestsellers, si el magatzem o el canal de distribució és prou gran. I a Internet el magatzem i el canal són molt grans.

El concepte de cua llarga té aplicació a molts àmbits, i també als dips. Chris Anderson publicava fa poc al seu:

“La primera regla sobre la dipesfera és... no generalitzar sobre la dipesfera”
“... intenta convertir els dips en una institució, com la premsa. Però no ho són. Els dips són tots individuals”
“els dips són una cua llarga, i sempre és un error generalitzar sobre la qualitat o la natura del contingut de la cua llarga –és, per definició, variable i divers.”
“La presumpció que les coses que són menys populars són menys bones és una fal·làcia clàssica; en realitat, el contingut de la cua és sovint de més gran qualitat que el contingut del cap, simplement perquè és intransigent.”

Doncs tot aquest rotllo per anunciar que hi ha un nou dip, formigues elèctriques, on uns quants publiquem el que escrivim als nostres dips. Tots individuals. Tots diferents. I com diu l’arnauh: “A veure de què són capaces aquestes formiguetes que surten de sota terra tan bon punt arriba l'escalforeta...”

Innovadors i emprenedors

Nathan Rosenberg ha estat fent un cicle de conferències per Madrid i Bilbao convidat per la fundació BBVA. És professor de Stanford i expert en polítiques d’innovació. El Pais d’ahir diumenge publica una entrevista en la que alerta a Espanya si no canvia i dóna suport decididament a la innovació.

Espanya, la quinta economia de la UE, és la número 14 pel que fa a la inversió en I+D. S’ha acabat l’economia competitiva pel preu barat de la mà d’obra: hi ha països que són molt més barats.

Una de les raons de l’èxit dels EUA és que inverteix en educació superior el 2,3% del seu PIB, quan la mitjana europea està al voltant de l’1,3% (recordo que Finlàndia inverteix el 3,4%). A més a més, incentiven que estudiants d’altres països vagin als EUA, perquè els millors s’hi quedin.

A l’entrevista hi ha frases de molta actualitat: “A nosotros no nos incomoda hablar de dinero, como a ustedes. Y el dinero prestado no genera dinero, porque hay que devolverlo. Me entristece mucho cuando escucho a los europeos que creen que el gobierno va a solucionar sus problemas. No puede hacerlo porque no tiene la capacidad para asumir riesgos. Los creadores de Google no pidieron dinero prestado al gobierno”.

Acaba l’article dient que l’educació superior és el més important. Si no tenim la capacitat humana per desenvolupar tota la resta, és molt improbable que ens puguem convertir en un país competitiu.

Les conferències de Nathan Rosenberg es van fer a Madrid els dies 19, 20 i 21 d’abril i se’n pot llegir un resum als dips de Juan Freire i Antonio Fumero.

Si ets avorrit has de ser barat

De la guerra entre HP i Dell: si has de ser l’estàndard, necessites ser avorrit. Si ets avorrit has de ser barat. Avorrit i amb èxit vol dir avorrit i barat. Has d’escollir ser diferent... o més barat.

I des de gapingvoid: Si una persona ordinària pot entendre el que fas, ja ets a mig camí d’esdevenir una mercaderia.

Per no haver de competir en preu, has d’oferir alguna cosa diferent, que potser no entengui gaire gent?

Màrqueting i privacitat a Internet

Ara fa uns dies que Bel va publicar un article “Anuncis que saben el que vols” on ens parla d’un tema que sempre m’ha interessat molt. El dels sistemes que aprenen. Internet va significar la terra promesa del màrqueting one-to-one, en trencar el compromís que existia prèviament entre riquesa i abast del missatge.

Crec que encara som lluny de poder fer sistemes que, en temps real, detectin les nostres reaccions i ens facin propostes. Tot just s’ha aconseguit que un programa superi el test de Turing concebut el 1950. Els sistemes actuals es basen en saber que és el que voldrem en funció del que hem volgut fins ara i del que fan altres persones amb perfils similars. Amazon n’és un bon exemple. De fet un sistema que ens ajudi a escollir i a comprar ens aniria bé, sempre que estigui del nostre costat...

En aquests casos el que sempre he vist com un problema és que el sistema ens ha de “conèixer”. Ha de tenir molta informació del que fem i del que mirem. I si pensem que els d’Amazon són bons nois, com els de Google, no vol dir que algun dia ja no ho siguin. Si algú va decidir confiscar un barret mexicà en interès de la seguretat nacional, potser un dia, haver comprat determinats llibres pot ser un problema.

Categories: Màrqueting, Privacitat, Internet, Societat

El preu de la veritat

Arnauh es preguntava “Censura de la SGAE a Jorge Cortell?” Doncs ho han intentat, però no han aconseguit evitar la conferència, que finalment es va fer. Pel que diu el mateix Cortell al seu dip, han pressionat el Rector perquè no pogués fer-la a cap lloc de la universitat. Sembla que un dels arguments de pressió era l’amenaça d’inspecció de programari (sense llicència) i de continguts amb drets d’autor, als ordinadors de la universitat. A més de tota una sèrie d’amenaces professionals com que es pot acomiadar del màster que fa, etc. etc. Trobareu molta més informació al dip de Jorge Cortell.

Una veritable màfia. Si “ahora la ley actua” per què han de recórrer a actituds totalment mafioses com amenaçar i amagar-se? Per què no van avisar la policia? O és que ho van fer i els van dir que no podien fer res perquè era legal? Segurament és que ja ho saben, que és legal, i per aquest motiu recorren al xantatge i a la amenaça.

Cosa que sembla eficaç, almenys per a la premsa, que després d’haver confirmat que hi anirien no es va presentar ningú. La premsa no hi va anar, però la dipesfera sí: la cerca de Jorge Cortell a Tecnorati retorna 257 articles!

Categories: música, censura, cultura, societat

Xina ens mostra quin és el futur de la música?

A un artícle a l'UsaToday, "Si la pirateria creix, potser no sigui la fi del món de la música", en explica que a Xina es calcula que el 95% de la música que es ven és "pirata". Tant als grans magatzems com a les botigues o al carrer, es troben CD a un preu mig de 4 dòlars. És pràcticament impossible trobar una còpia original. També diuen que el model de descàrrega "legal" com l'Itunes o similars, a 99 cèntims la cançó, no té cap futur.

La música, enregistrada, és un producte totalment digital que té un cost marginal de producció igual a zero i que com a tal tindrà/ja té un cost de venda igual a zero. La capsa material que podem trobar a les botigues, que té un cost molt inferior que el seu preu de venda, ja no la vol ningú. Per què, si descarregar el mateix contingut i duplicar-lo té un cost igual a zero?

Els músics pràcticament no notaran la diferència, bé, potser la notaran alguns, però no l'immensa majoria. A Xina compartir i copiar és un fet normal i natural al qual els músics s'han adaptat i el fan servir com a eina de promoció: concerts, anuncis, etc.

Qui no té res a fer en aquesta situació és la indústria musical. S'ha encaparrat a posar preu a una cosa, digital, que no el té. De moment han aconseguit "enredar" molts governs perquè defensin el seu model de negoci, privat. Fins i tot han aconseguit enredar alguns músics, que el millor que podrien fer és fer una vaga indefinida i alliberar-nos de la seva presència.

Categories: xina, musica, futur, societat

Iniciativa pública o privada

Fa dies que pensava si escrivia sobre “l’alternativa” a Google Print, engegada pel president francès, i els dos articles d’en pere i d’en jmones m’han decidit.

Ara els presidents de sis països i dinou biblioteques nacionals volen endegar un procés similar al de Google Print per crear la “biblioteca digital europea”. Crec que no feien falta les declaracions que van fer tant Chirac com el president de la Biblioteca Nacional Francesa. Hauria sigut millor que haguessin apel·lat directament a la competència i dir que l’objectiu és tenir una biblioteca digital millor o comparable a la de Google. Crec que els falla el discurs.

Per què ho han de fer els estats? Crec que si esperéssim la iniciativa privada se’ns floririen els bits. Qui és el responsable que la iniciativa privada a Europa sigui feble? Els estats? Els empresaris? Crec que sí que tant els uns com els altres ho són, però fins a on en som també responsables nosaltres mateixos, que potser preferim treballar per a una gran empresa de l’estat que tirar endavant una petita empresa innovadora i jugant-nos el futur? Segurament la resposta és que tots ho som una mica.

Categories: iniciativa, privada, publica, biblioteca, digital, llibres

TV3 la nostra o la suya?

Ara, llegint Vilaweb, m’assabento que TV3 ha obert una “botiga” a Internet exclusivament en castellà.

Segons el web de la Corporació Catalana de Radiotelevisió:

“L'objectiu principal de l'ens i les empreses filials és contribuir de forma decisiva a la normalització lingüística i cultural de Catalunya”

Deu ser per això que obren una botiga virtual en castellà. A més a més, em pregunto què té a veure una televisió amb fer botigues a Internet. La innovació i TVCatalunya no sembla que s’entenguin.

Tot aquest bunyol, nyap o patafi, està desenvolupat per l’empresa catalana Codigo de Barras Networks amb seu a Barcelona, que com moltes altres empreses catalanes del sector tecnològic, té el web exclusivament en castellà. Perdó, i en anglès.

Actualització:

Pel que he llegit a volldam.net, la informació que ahir publicava vilaweb, de fet ja l’havia publicat el dia 21 d’abril aquest dip.

Oracle en converses per comprar Siebel?

Ha salta un nou rumor de compra a la xarxa. Oracle, en una cursa imparable d’adquisicions d’empreses, sembla interessat en Siebel, el gengant del CRM. Si és cert, el fundador Tom Siebel extreballador d’Oracle no deu d’anar gaire content.

Oracle, que fora de la seva base de dades i les eines creades al seu voltant, no sembla haver aconseguit construir cap aplicació que hagi tingut un gran èxit comercial, busca comprar empreses que ja tinguin les aplicacions, com era el cas de Peoplesoft. Segurament és aquest el motiu de l’onada de compres dels últims mesos/anys. O pot ser que l’ascens de les bases de dades de codi obert els fa canviar l’estratègia?

Fotografiat el primer planeta extrasolar

Dels prop de 150 planetes trobats fora del nostre sistema solar, solament es tenen indicis de la seva existència per les pertorbacions de l’òrbita del seu sol, i en pocs casos, pel canvi de lluminositat de l’astre al passar el planeta pel davant.

En cap cas, fins ara, en teníem fotografies directes. Encara que tampoc ha estat fàcil. Després de més d’un any de discussions ja es pot afirmar que sí que tenim fotografies d’un planeta extrasolar. Altres notícies, aparegudes a primers d’abril, no han pogut confirmar si es tracta d’un planeta o un estel dels coneguts com “brown dwarf” o nana marró.

Quina és la diferència entre un planeta i una nana marró? Doncs el seu pes. Per ser considerat un planeta ha de tenir com a màxim una massa de 13 vegades la de Júpiter. De 13 vegades fins a 80 es considera una nana marró, perquè amb aquesta massa s'inicia la fusió nuclear del deuteri, però no és suficient per iniciar la de l’hidrogen. Encara que hi ha qui opina que les nanes marrons no són veritables estels, i no les classifiquen a la seqüència principal d’aquests.

Categories: astronomia, planetes