Flickr

Fa uns mesos que vaig enregistrar-me a Flickr, després d’haver llegit sobre la innovació que suposava poder etiquetar les fotos pròpies, i dels altres. Hi ha un compte gratuït, amb certes limitacions, i és el que vaig obrir. Després de l’estiu i amb la quantitat de fotos de les vacances vaig comprar un compte “pro” per una mica més de 20 euros l’any, que et permet tenir un nombre il·limitat de fotos amb la restricció de fer servir “solament” 3 gigabits al mes per pujar-les.

Però no són les qualitats de la seva interfície, ni la capacitat d’etiquetar les fotos, ni que es puguin crear “sets ” per agrupar-les, ni moltes altres utilitats. El que fa que flickr sigui additiu és la seva capacitat social. És la interacció amb els altres flickrites. És la possibilitat de crear grups, oberts, tancats o solament per invitació, dedicats a una infinitat de temes, on es poden posar les fotos que compleixin amb les “normes” del grup. N’hi ha des de milers de persones fins als que només en tenen dues o tres. És clar que també es poden posar comentaris, i també es poden anar “recollint” les fotos dels altres que ens agraden marcant-les com a favorites. Tot això afegit als contactes que fan els usuaris, acaba creant veritables xarxes socials de gent d’arreu del planeta.

L’inconvenient: si t’agrada la fotografia, no te n’adones i et passen les hores veient imatges i llegint comentaris. Tot un plaer.

Tags: Flickr, Fotografia

Barcelona a Flickr

Fa uns quants dies, més d’una setmana, que vull escriure un article sobre flickr. En vaig llegir algun altre a la premsa i a d’altres blocs, però com que no acabo de veure tot el que jo crec que és flickr, fa dies que tinc ganes de parlar-ne, però no trobo el temps.

Vaig llegir un article al suplement del País Semanal, titulat el pelotazo.com, on entre d’altres parlava de flickr. Ja em desagrada fins i tot el títol. Jo no qualificaria de pelotazo cap de les iniciatives que es comenten. No crec que sigui un pelotazo haver creat empreses o serveis que fan servir milions d’usuaris. I sobre flickr, doncs no explica gairebé res d’interessant. Pel meu gust, és clar. Un exemple del que jo considero “pelotazo”: Terra!

També la setmana passada vaig llegir a Vilaweb que s’havia publicat a un bloc que Barcelona era la setena ciutat del món pel nombre de fotos etiquetades amb el nom de la ciutat, informació que també comentava un altre bloc.

Vaig anar al bloc original, i vaig estar donant voltes i voltes perquè no m’acabava de quadrar la informació. Fins que em vaig adonar que la informació que cita Vilaweb és del 10 de març, però del 2005! Fa més d’un any! Ara, mirat així per sobre, Barcelona crec que està al lloc 11 o 12 amb mes de 156.000 fotografies, que no està pas malament.

Però encara no he parlat de flickr i és tard. Continuarà.

Tags: Barcelona, Flickr, Fotografia

La tirania dels administradors de sistemes

Llegeixo al bloc de gamoia la impotència d’algú que voldria poder fer més coses amb l’ordinador de la feina, però que les restriccions (proteccions segons qui ho digui) imposades als equips actuen com un fre i desmotiven les actituds productives i creatives.

Fa temps que volia escriure sobre aquest tema. Ho vaig pensar l’última vegada que vaig llegir que a TV3 havien fet servir imatges de l’Explorer de Microsoft en castellà per “il·lustrar” (o tot el contrari) notícies com l’aprovació del punt cat o que el president de la Generalitat havia obert un bloc.

Crec que les dues coses tenen molt en comú.

En primer lloc, els ordinadors personals i tot el programari que porten són vistos, pels departaments d’informàtica de totes les empreses (com més gran més forta és aquesta percepció) com un maldecap necessari i inevitable. I el que es fa a tot arreu és tenir aquest entorn al màxim de tancat i protegit possible. Com a conseqüència, el que les empreses obtenen és que molta de la capacitat i de la creativitat que podrien aportar molts usuaris (uis, hauria d’haver dit persones) no es poden desenvolupar.

Perquè són una font de maldecaps els ordinadors personals? Bàsicament perquè el sistema operatiu que fan servir la gran majoria de les empreses és Microsoft Windows, que és un sistema insegur, vulnerable i inestable. La cosa es complica quan amb aquest sistema operatiu han de conviure altres aplicacions i amb les constants actualitzacions encara es generen més problemes afegits, incompatibilitats, etc. La manera que es té d’intentar controlar aquest sidral és que tot, com més tancat, millor. Que ningú pugui instal•lar res, ni modificar res.

Un altre factor que ajuda a posar més i més barreres és que, per estalviar la més gran quantitat de diners possible, habitualment el manteniment i instal·lació dels ordinadors personals és una tasca que fa una empresa externa. Outsourcing. I com que el pressupost és el que és, tota la feina està protocolitzada i prefixada. Res que no estigui a la llista de configuracions. Si algun usuari vol fer alguna cosa més, es converteix en un problema.

Firefox? Què deu de ser? És per això, entre d’altres raons, perquè aquest navegador és el que fa servir un tant per cent elevadissim d’usuaris particulars a casa seva, però que a les grans empreses no ha arribat. Linux? Ha!

I ja tenim un entorn tancat, anticreatiu, inestable, i per descomptat en castellà! Qui vol jugar-se-la innovant? El que fan els responsables de TI és dedicar-se a que tot funcioni com sempre, encara que sigui malament.

Un altre processador de text basat en web

Fa una setmana parlava que Google havia comprat Writely, un processador de text basat en web, el que semblava desfermar la competència amb el Word de Microsoft. Avui he llegit i he provat (no gaire, perquè sembla que tenen el web saturat) ajaxWrite, un nou processador de text basat en web. Les diferències amb Writely són importants: els documents es desen al nostre disc i no al seu servidor, i no té, ara per ara, capacitats col·laboratives.

Microsoft i El País: titulars benèvols

Els titulars que El País dedica a Microsoft continuen sense ser correctes. Ara podem llegir que: “Microsoft dará apoyo técnico a sus competidores para evitar la sanción de la Unión Europea”, i el que deia fa uns mesos, si no t’interessa la notícia, el que queda és el titular.

A l’article, però, sí que es comenta que Microsoft va ser condemnada a pagar quasi 500 milions d’euros i a publicar part del seu programari, per abús de posició dominant, o sigui, per pràctiques monopolístiques. Des de la Comissió Europea responen que Microsoft no ha de donar suport tècnic: el que ha de fer és publicar la informació requerida. Dos anys després de la condemna, encara hi ha parts que Microsoft no ha complert, d’aquí l’amenaça de noves sancions.

Soy más de leer y escribir

Extraordinàries, les declaracions de la ministra de medi ambient del govern espanyol, Cristina Narbona, en una entrevista que li fan a El País:

“Soy más de leer y escribir y en casa utilizo poco el ordenador”

Crec que algú li hauria de dir que llegir i escriure són coses que es poden fer perfectament amb un ordinador i que habitualment és el que fa la gran majoria de gent, durant la més gran part del temps, quan fa servir un ordinador!

Com vaig llegir a una cita que reproduïa Quasi un Bloc:

“...nuestros representantes políticos son analfabetos en el medio digital”

París – Barcelona

Em fa pensar que a França hi hagi protestes i disturbis contra el projecte de crear contractes escombraries per als joves, com els que ja tenim aquí. A casa nostra els disturbis són per una entrompada o botellon, on els guiris aprofiten per fer-se fotos. Sé que pot semblar demagògic. Però em fa pensar.

Programari com a Servei

La Vanguardia publicava ahir un article on lloava els avantatges de l’anomenat Programari com a Servei, Sofware as a Service (SaaS) en anglès, que també comenta en Benjamí. No és cap novetat. És el que fa molts anys que es ven com a Aplication Service Provider (ASP) o Proveïdor de Serveis d’Aplicació, i com que no ha tingut l’èxit que molts auguraven, ara li han canviat el nom, es fa referència a un cas d’èxit com Salesforce i s’intenta de nou vendre’l com la gran solució.

Però els avantatges que l’article destaca no són reals. Dir que el SaaS allibera de la dependència d’un proveïdor és fals. Es passa de dependre del fabricant del programari, en el cas del privatiu, a dependre del proveïdor del servei. Jo crec que en aquest cas la dependència és pitjor, perquè el que tenen són les nostres dades. La nostra informació. És fonamental, si es fa servir algun servei d’aquest tipus, tenir la possibilitat de fer una còpia local de la informació.

Per exemple, jo faig servir per llegir blocs l’agregador de RSS Bloglines. No sé si fa servir programari lliure, ni m’he llegit les condicions del servei. Però de tant en tant em faig una còpia de les meves subscripcions, el que em permetria fer servir un altre agregador. Quin avantatge em dóna? Que puc llegir les meves subscripcions des de qualsevol ordinador amb un navegador i connexió a Internet. El mateix que ofereixen les aplicacions SaaS.

En el cas d’una empresa és més complicat, si parlem de la comptabilitat, etc., però també hauria d’existir la possibilitat de fer còpies en local de la informació, i en un format intel·ligible.

Com bé ens recordava en Benjamí, el Writely, una de les darreres compres de Google no és lliure, però sí que ens permet fer còpies de la informació en local i no dependre d’ell. Pot passar que fent servir programari lliure no tinguem accés lliure a la nostra informació perquè és als servidors del proveïdor, com poden ser molts dels serveis oferts per Google. Programari lliure per donar un servei privatiu i tancat, el que sens dubte seria un mal ús del programari lliure, que alguns creuen que s’hauria d’haver limitat a la nova llicència GPL 3.0

Tags: programari, programari lliure

Google podria comprar Sun

Un blogger als EUA escriu un article sobre si Google hauria de comprar Sun. Aquest article és recollit i comentat al NewYorkTimes. El mateix blogger recull els comentaris del NYT i ja tenim un altre rumor: Google podria comprar Sun!

Podeu trobar els enllaços al dirson (encara que ho explica d’una altra manera) i a Digg, on als comentaris es pot llegir la història.

Posats a especular, què interessaria més a Google de Sun? La seva plataforma de maquinari, absolutament marginal al terreny dels PC i Clients lleugers i molt més important al terreny del servidors empresarials? O el programari del que Sun és propietari: Java, que mai no ha volgut fer-lo open source, i sobre el que es desenvolupa majoritàriament el programari empresarial, per desesperació de Microsoft i la seva alternativa .NET?

Amazon, solament una llibreria?

Què fa Amazon traient un nou servei d’emmagatzematge? Fins ara crèiem que era una llibreria, o millor, uns grans magatzems, on pots comprar quasi de tot. Els pioners del comerç electrònic ara ofereixen un nou servei, de pagament i adreçat a desenvolupadors, on proporcionen espai en disc, amb alta disponibilitat i baixa latència. Serveis basats en SOAP i Rest. Quina ha de ser la seva infrastructura tecnològica perquè puguin oferir aquests serveis!

No solament és sorprenent. John Battelle afirma que Amazon i Google estan en rumb de col·lisió!

Google contra Microsoft?

Els comentaris sobre la compra de Writely continuen a la xarxa, on podem trobar opinions per a tots els gustos.

Hi ha qui, amb raons prou interessants, comenta que aquesta operació no és un perill per a Microsoft, perquè d’on treu la part més important d’ingressos és de les grans empreses i corporacions i aquestes no deixaran de fer servir l’Office per passar-se a Writely. On potser tingui un cert èxit serà amb els usuaris particulars però aquest no és un mercat important.

Per una altra banda, hi ha qui diu que aquesta compra respon a una estratègia (també reforçada per la publicació, diuen que involuntària, de documentació de Google) de proporcionar un conjunt d’aplicacions a través del navegador (el que és conegut com a client lleuger). Els seus objectius són mantenir la majoria del codi del seu programari a la seva xarxa de servidors, mentre que Microsoft desenvolupa aplicacions que resideixen en els discos dels PC.

Si més no, l’imperi pot tenir un aspirant.

Google ja té processador de text

L’esperada notícia que Google trauria el seu office arriba, almenys el primer pas. S’ha confirmat que Google ha comprat Writely, un editor de text basat en web, que si tenia alguna pega és que era lent. Ara, amb centenars de milers de servidors i diners, segur que la cosa millorarà.

Com a prestacions destacades, des del meu punt de vista, hi ha que pots desar el document al teu disc dur, encara que l’editor és una pàgina web, i que pots tenir una sortida rss per cada document, perquè si el document és compartit puguis saber quan i qui el modifica. Els documents es poden desar en formats html, word, open office, rtf i pdf, aquest últim de pagament.

Em vaig obrir un compte fa temps i ara sembla que no accepten noves altes.

L’última vegada que el rumor de Google Office va fer soroll, l’octubre passat, les accions de Microsoft van caure un 2%. Tindrà algun impacte la compra de Writely?

I a TechCrunch presenten una nova startup Web2.0, Thumbstacks, que té un producte per fer presentacions també basat en web, que fa servir o Ajax o Flash. Té molt bona pinta. La competència comença!

Tags: Google, Web 2.0

Web 2.0

Crec que encara no he escrit cap article sobre l’anomenat Web 2.0. Fins i tot n’he fet molt poques referències. (Pel text ja es pot imaginar que ara ve una definició...) Aquesta és la definició abreujada que fan a Oreilly:

“Web 2.0 és la xarxa com a plataforma, que abraça tots els dispositius connectats; les aplicacions Web 2.0 són les que produeixen la major part dels avantatges intrínsecs d’aquesta plataforma: lliurar programari com un servei contínuament actualitzat, que millora com més gent el fa servir, consumir i barrejar dades de múltiples fonts, incloent-hi usuaris individuals, i alhora proporcionar les seves pròpies dades i serveis d’una manera que permet que altres les barregin, crear efectes de xarxa a través d’una “arquitectura de la participació” i anar més enllà de la metàfora de pàgina del web 1.0 per lliurar experiències d’usuari riques”

O una definició encara més reduïda:

“Web 2.0 és un terme que s’aplica sovint a una transició que es percep que s’està produïnt en el Web d’una colecció de webs cap a una plataforma madura que serveix aplicacions als usuaris finals. S’espera que els serveis del Web 2.0 reemplacin les aplicacions d’escriptori per molts propósits.”

Un dels llocs que llegeixo últimament és TechCrunch, dedicat a informar de les novetats i noves empreses amb nous projectes que es puguin classificar com a Web 2.0 No sé abans, però els últims dies hi he trobat coses força interessants:

Allpeers, una startup europea que està desenvolupant una extensió per al Firefox (el millor navegador d’Internet i en català) que ha de permetre compartir el que vulguis, des del navegador, amb els teus coneguts, amics, etc. Aquesta extensió serà gratuïta i trauran altres serveis de pagament. Interessant com a mínim.

Wetpaint, que deixa “antiga” la iniciativa de Google de crear pàgines personals perquè proporciona wikis personals, amb un disseny molt acurat i una interfície d’usuari molt fàcil d’utilitzar. El servei ja és actiu i volen mantenir-se amb publicitat.

Newsvine, un servei de notícies, amb moltes més funcionalitats, i molt més complex, que digg i menéame (el mou-me serà vell abans de néixer, si és que abans algú no fa servir el codi de menéame i crea un servei en català).

Hauré de seguir més de prop el web 2.0

Tags: Web 2.0

Lideratge

Ser el líder d’un mercat i menystenir els competidors pot ser el primer signe que arribaran els problemes.

És el que li ha passat a Intel. Després de molts i molts anys de liderar en solitari el mercat de micropocessadors, va veure com AMD el feia posar vermell en treure al mercat el primer processador de 64 bits X86. Després AMD també va treure primer els primers processadors de doble nucli i ara els d’Intel s’han trobat que han hagut de retallar les previsions de facturació del primer quatrimestre, tot per la competència d’AMD. La notícia que Google, amb els seus centenars de milers de servidors, pot també passar-se a AMD, els hauria de preocupar.

És la sensació que deuen tenir a Microsoft, tan segurs de la seva posició dominant, que ara van amb la llengua fora, traient aplicacions que la competència, en aquest cas Google, fa ja uns mesos que va treure: anuncis classificats i mapes amb això em sembla que s’ha complicat la vida).

Invertir en els clients

La tercera generació de telefonia mòbil va significar una font increïble de despeses als grans operadors a finals del segle passat, quan semblava que el famós UMTS estava a punt de sortir al mercat. Sis anys després, quan la tecnologia sí que hi és, els operadors continuen entestats a treure productes que no tindran èxit, a costa d’unes importants despeses.

Segons es pot llegir al bloc d’Om Malik, si es fa una enquesta a 100 suposats experts en mobilitat, els usuaris volen veure la televisió i pel·lícules al mòbil. Si l’enquesta es fa als possibles usuaris del servei solament el 23% té un cert interès en aquest tema. Mentrestant molts operadors estan fent una cursa d’inversions per tenir a punt una infrastructura de dubtosa utilitat.

Seria molt més profitós invertir en els clients. En lloc de fer aquestes importants despeses s’haurien de dedicar els diners a abaratir els costos de les trucades i a millorar els serveis d’atenció als clients. Això sí que seria una estratègia innovadora i fins i tot revolucionària: un servei d’atenció al client bo!

El preu de l’extorsió en nom de la cultura

Malauradament llegeixo que tots (tots vol dir tots) els partits polítics a la comissió del congrés han aprovat una aberrant reforma de la llei de la propietat intel·lectual on es consolida que els consumidors hauran de pagar un cànon, en concepte de còpia privada, a la majoria dels suports digitals (CD, DVD, reproductors mp3, telèfons mòbils i en general a qualsevol dispositiu portàtil que pugui reproduir música) . Aquest cànon anirà a parar a una associació mafiosa que diu representar els artistes.

És igual que al CD facis còpies de les fotos de les vacances. Finançaràs la màfia.

És igual que al CD facis les teves còpies de seguretat. Finançaràs la màfia.

És igual que siguis una empresa i els CD els facis servir per gravar el teu programari. Finançaràs la màfia.

És igual que financiïs la màfia, perquè si tens un CD original protegit i no el pots copiar, encara que hagis pagat el cànon, serà el teu problema.

Serà igual que no compris ni CD ni DVD originals. Finançaràs la màfia si compres un suport digital que paga cànon.

A la màfia li serà igual que el seu producte sigui bo o dolent, que agradi o no agradi. S’haurà assegurat la supervivència fora de les lleis del mercat. Per què he de pagar per un producte que ni m’agrada, ni el compro? Ah, és la màfia, que ha aconseguit una llei per cobrar sense haver de treballar, que de fet, és el que persegueixen totes les màfies.

Per què aquesta absoluta ignorància dels nostres polítics? I fins quan aguantarem els consumidors?

màfia f. Associació secreta d'origen sicilià que té com a objectiu el control d'activitats econòmiques i polítiques en benefici propi, i que actua mitjançant extorsions, suborns, intimidacions, represàlies, etc. | PER EXT. Grup tancat excessivament influent dins el seu ambient.

Tags: Propietat intel·lectual, Cultura, Societat

Programació heroica

Ahir em parlaven del concepte de programació heroica, o heroic programming, que és el que succeeix quan es vol desenvolupar programari sense una anàlisi ni dissenys previs i es pretén obviar aquesta carència dedicant hores i esforços extres. I quan els resultats empitjoren, encara més esforç. Crec que heroic deu venir per la lluita en contra dels elements. No coneixia que se li digués així, programació heroica, i m’ha fet molta gràcia el nom, encara que, per desgràcia, per a qualsevol que treballi a les TI és una situació coneguda. Booch, un dels pares de la OO a un dels seus llibres diu:

“La programació heroica es una pràctica de desenvolupament de programari que no és mai sostenible: al final del dia, pots haver aconseguit els teus primers objectius, però finalment la teva gent i el teu projecte acabaran desfets. En primer lloc, refiar-se de la programació heroica és un bon camí per cremar a la teva millor gent. Haver d’escriure sempre codi de conveniència en lloc de bon codi no compensa a llarg termini. En segon lloc, s’acaba tenint molt de programari fragmentari. Un sistema molt apedaçat esdevindrà amb el temps tan fràgil que si se’n toca una part, en cau a trossos una altra. Quan passa això, els desenvolupadors comencen a apilar pedaç sobre pedaç, de manera que en el pitjor dels casos, no hi ha ningú que pugui entendre el sistema resultant”

És el que passa quan les coses s’han de fer per ahir, sense especificacions, anàlisi prèvia, i tot allò que fa falta per obtenir un resultat que es pugui predir. Fa uns dies, l’Albir va enviar un comentari (que per alguna raó no va aparèixer) on deia:

“... la tecnologia és l’últim que es té en compte, primer manen els comercials, després els de continguts i al final quan tot s’ha de fer per ahir, de qualsevol manera, ràpid i que funcioni, és quan ens toca als tècnics fer el que diuen els altres.

lamentable”

No consola que sigui un error freqüent a tot arreu on es desenvolupa programari.

Tags: programari